1997 | 1998
Sala Gran
15 de gener de 1998Descripció:
Jaume Aragall: tot el gaudi celestial dins les nostres ànimes En l’atmosfera única d’aquell Liceu, que vàrem perdre per sempre, escoltàvem l’acte tercer. Mefistòfeles ja havia
acomplert la seva obra i Margarida es disposava a entregar-se al jove Faust. El silenci era total. I, de sobte, en el descabdellar-se d’aquelles bellíssimes melodies es va produir
un moment autènticament màgic; fou un instant que, després de tantes i tantes nits d’òpera, per mi restarà sempre com el més sublim: aquell en què Jaume Aragall, veritablement
transportat i posseït per una inspiració divina, va pronunciar aquelles paraules `O nuit d’amour, ciel radieux!` a través de les quals, aquella nit més que mai, la seva veu va
vessar tot el gaudi celestial dins les nostres ànimes. Assegut al costat d’un amic, avui un dels crítics d’òpera més prestigiosos, tots dos no ens vàrem poder contenir i vàrem
deixar anar, espontani, un crit d’admiració: l’artista havia arribat al cim en la seva art interpretativa i aquelles seves paraules dites amb un fraseig encantador serien per a
nosaltres eternes, com el gaudi etern de la nit d’amor de l’heroi diabòlicament rejovenit. Fou de debò un instant que va restar, però, una joia per sempre. Desprès, al llarg dels
anys, he tingut la immensa sort de poder escoltar i tornar a escoltar Jaume Aragall, que vol dir fruir de la més pura i absoluta bellesa. La bellesa que emana de la veracitat de les
seves interpretacions, del seu elegantíssim i seductor Pinkerton o del seu tendre i amorós Rodolfo, del seu Don Carlo abrandat i del seu desasperançadíssim Cavaradossi, d’una
autenticitat tan gran, com ningú més ha sabut plasmar-la en el moment suprem de dir l’adéu a la vida. I al costat d’aquests, tots els altres herois operístics que ell ha immortalitzat i
que aquí fóra ben injust d’oblidar: des d’Edgardo de Ravenswood i el jove Werther, a Alfredo i Roland, comte de Blois, i l’anònim pescador que canta a la lluna l’argentada mar de
Posilipo. Jaume Aragall ha estat per a mi `i crec que per a tots nosaltres` un autèntic mite, ha estat la veu que hem admirat i hem estimat per aquella noblesa, per aquella
elegància, per aquella potència, per aquella gran perfecció, en definitiva. Però en la personalitat de Jaume Aragall tots hem apreciat també aquell exemple de rigor, de bon gust i de
dignitat de qui mai s’ha avingut a banalitzar l’art del cant sota el pretext, tan i tan discutible, d’acostar-lo més al gran públic. Fidel als seus orígens, a Jaume Aragall mai no
l’han enterbolit ni la cobdícia ni l’encens de la glòria, que massa sovint embriaga i encega: ell ha estat i és un home noble, afable i senzill, com aquella veu pura d’infant que, amb
titànic esforç, des de les voltes de Santa Maria del Mar va aconseguir d’enlairar-se fins a les altures dels coliseus més famosos de la terra. I és per tot això que avui, en la seva
pletòrica maduresa, ha esdevingut un autèntic mestre que pot donar i dóna generosament tants i tan esplèndids consells als qui, com ell, volen consagrar-se al cant, una de les arts més
plaents i més belles. I és també per tot això que ell resta i restarà per sempre, indubtablement, una de les fites més brillants, més il·lustres i més esplendoroses en la, ben
sortosament per a nosaltres, tan i tan gloriosa història de la lírica catalana.
Alexis Eudald Solà