1997 | 1998
Sala Gran
20 i 21 de desembre de 1997Descripció:
Lluís Claret o l’estat de gràcia Igual que Ulisses, navegant cap a Ítaca, fou bojament atret pel clam màgic de les sirenes, els actors hem experimentat, també, que la musicalitat
d’una veu, la ressonància d’unes paraules, el ritme d’un discurs, la melodia d’un cant, superiors a l’acció mateixa dels homes, són el motor veritable i profund que condueix tota la
seva vida. I, perquè el nostre ofici reposa principalment sobre la veu, aquest instrument sensible, fràgil i vulnerable que uneix, de manera tan precària, el so amb el contingut
emocional de les paraules, no deixem d’estar meravellosament fascinats pels grans instrumentistes. Haig de confessar que l’inconfusible so de les cordes vibrants del violoncel,
sota l’arquet de Lluís Claret, em commou des de fa molts anys. La impressió de vellutat, de sensualitat, l’elegant austeritat i, tanmateix, l’expressiva i extensa lluminositat de
l’instrument "propiciades pel violoncellista" me’l fan escoltar, més que cap altre, com si de la veu humana es tractés.
En el meu treball sempre he tingut la música com a referència i el violoncel principalment, per l’enveja que em fa, ja que ell posseeix totes les possibilitats que vol sota les carícies
dels grans intèrprets com Lluís Claret. El meu instrument "el cos de l’actor" sempre, per més que jo/intèrpret volgués, tindria limitacions. Les magistrals intervencions de Lluís Claret
en el meu espectacle Lorenzaccio testimoniaven alguna cosa nascuda abans de la paraula, alguna cosa a través de la qual un intueix totes les possibilitats rítmiques i les
riqueses morfològiques del futur llenguatge verbal. Però ens dóna, sobretot, la dimensió més alta de la potència i del virtuosisme que la veu humana no pot, malauradament,
abastar. Per a mi, el violoncel desenvolupa el que per l’actor, o el cantant, representa el fraseig perfecte: un dilema que consisteix en respectar escrupulosament l’articulació
dels sons sense mai alterar la seva qualitat sonora. Alhora, el violoncel compleix divinament un dels requisits més envejables del nostre art: el legato -aquell lligam interromput i
infinit de sons successius responsable de la continuïtat d’una i altra frase musical i que només els actors, amb una tècnica respiratòria a tota prova, aconsegueixen sense haver
d’agafar l’alè, controlant i dosificant la quantitat d’aire alliberat al moment de l’expiració. Amb el violoncel els alexandrins de Racine o de Corneille serien per fi, accessibles a
l’actor: «Ah, le plainchant!» El violoncel, instrument sensual per excel·lència, i Lluís Claret interpretant Bach, música de l’esperit per excel·lència em donen la
sensació, apaivagant i exaltant a la vegada, d’escoltar milers de personatges subtilment units en una veu homogènia, profunda i brillantment lleugera, una veu flexible, ampla, densa,
d’un dolç, intens i infinit vibrato: equilibri perfecte entre el cos i l’esperit. L’estat de gràcia.
Josep Maria Flotats