03.02.2010

Entrevista a Carme Portaceli i Pablo Ley

Com va sorgir la idea de fer L’auca del senyor Esteve?
Carme Portaceli: Els orígens d’aquest projecte vénen del TNC, però és probable que tot sortís d’un comentari que vaig fer a en Sergi Belbel mentre parlàvem de la revisió dels clàssics. Li comentava que trobo que en aquest sentit som molt conservadors i no ens atrevim a fer una revisió d’un clàssic català. Així com tu agafes un Shakespeare i el trasllades a l’actualitat i ningú no et diu res, fer el mateix amb un autor clàssic català sembla una heretgia. Aleshores li vaig dir que, per exemple, L’auca del senyor Esteve era un dels meus textos preferits i que tenia moltes ganes d’agafar-lo i girar-lo com un mitjó. Vaig notar que li canviava la cara una mica. Uns mesos després, jo era a Veneçuela muntant Así que pasen cinco años, de Federico García Lorca, i vaig rebre un e-mail que em va deixar perplexa: em proposava fer un muntatge de L’auca del senyor Esteve a la Sala Gran. De vegades, la vida et pot canviar en un segon! A partir d’aquí, vaig parlar amb el Pablo [Ley] per intervenir en el text amb el rigor necessari.

Pablo Ley: De bon començament, vam treballar al mateix temps la novel·la i l’obra de teatre de L’auca del senyor Esteve, sense moure l’època de l’acció. Aleshores, la idea era intentar posar de manifest tot el que la gent de l’època sabia però que a l’obra no es veia explícitament. Per exemple, volíem parlar del creixement de Barcelona. Però a l’hora de posar-nos a treballar la Carme va tenir la idea, que em sembla molt encertada, de desplaçar l’acció cap a la guerra civil i la postguerra. I així ho vam fer: l’acció, que en L’auca del senyor Esteve clàssica va de finals del XIX a principis del XX, en la nostra Auca va de 1923 a 1975, cinquanta-dos anys terribles i importantíssims per a aquest país. A la nostra versió, el senyor Esteve mor el 20 de novembre de 1975, el mateix dia que el dictador.

CP: I amb ells, mor un estat anímic, un estat de silenci, de tristesa, d’absència de vida.

PL: De fet, es tracta d’una metàfora de la burgesia presonera del seu propi malson, el feixisme. Tot i que, a Catalunya, la burgesia podria definir-se com a progressista.

Fa dotze anys, la Sala Gran es va inaugurar amb L’auca del senyor Esteve. Quines diferències podran trobar els espectadors entre les dues Auques?

CP: Les diferències són majúscules. L’any 1997 es va poder veure una posada en escena impecable, però al mateix temps molt convencional, amb tot el que demanava l’obra de teatre. En canvi, a nosaltres ens agrada molt més la novel·la, la trobem més completa, perquè Rusiñol és més irònic, més crític, sense deixar d’escriure amb amor per als seus personatges. A nosaltres ens sembla més divertida, i en contrast trobem l’obra de teatre molt més complaent amb la burgesia: sembla com si anés amb compte de no fer mal a ningú, mentre que la novel·la és molt més dura. Nosaltres ens basem més en la novel·la, i hem fet un canvi d’època. De manera que la nostra Auca és molt diferent si la comparem amb la de 1997. Això sí, sense deixar de respectar el text de Rusiñol. De fet, si fas l’exercici de basar-te en la novel·la, tens la sensació de ser, fins i tot, més fidel a l’esperit de Rusiñol.

PL: Sí, perquè el que fa l’obra de teatre és adaptar-se a un estil d’època, a un país que no té una gran tradició teatral i a un públic que no té una gran volada. L’obra de teatre és molt complaent amb aquest públic. En canvi, penso que si Rusiñol hagués viscut ara, segur que hagués fet una Auca molt similar a la nostra. La nostra adaptació està molt enfocada al tipus de teatre que vol la Carme, amb una forta personalitat escènica.

CP: Bàsicament, el que a mi m’agrada, quan agafo una obra, és fer-hi un retrat social. Molta gent confon retrat social amb obra pamfletària, però res més allunyat del que a mi m’agrada fer.

Exacte, de fet em fa l’efecte que és just el contrari. A Què va passar quan la Nora va deixar el seu home d’Elfriede Jelinek (TNC, 2008) vas transformar un text que es podia llegir d’una manera més dogmàtica en una peça plena de veritat.

CP: Sí, perquè per mi el més important és agafar l’essència humana dins la qual es barreja tot, com una espècie de totum revolutum. Dins nostre s’amaguen tots els conceptes, tots els aprenentatges. Sí que és cert el que diu Thomas Bernhard, que si grates una mica la pell de la societat hi ha el nazisme que surt per tot arreu, però també és cert que vivim en una època en què la gent és més tolerant. Es viu més bé que abans. Tot i els problemes que encara arrosseguem, hem entrat en el que podríem anomenar el segle de la diferència, on la gent ha aprés que no necessàriament hem de viure com ens han dit que hem de viure. I s’ha produït l’acceptació d’un grup de gent que fins ara estava trepitjada. En canvi, l’Esteve és un home que ha hagut de dir que sí a tot el que tocava: ha viscut una vida passiva, resignada, ha entrat en el negoci familiar, s’ha casat, ha tingut un fill que pogués mantenir el negoci. No ha discutit mai res. Ha tingut una vida gris, sense implicar-s’hi.
Tot i les llibertats actuals, el franquisme és un episodi molt recent per nosaltres. Els personatges que hem rescatat amb el Pablo són gent que ha existit, que hem conegut i que encara viuen. Personatges del franquisme, que han hagut de callar tota la seva vida. I això ens porta a la importància de la memòria. En definitiva, hem estirat aquest fil fins al punt que els morts parlen i estan, literalment, dalt de l’escenari.

PL: És molt important tenir en compte que l’Esteve com a concepte, com a metàfora d’una societat i d’una política econòmica, mor amb el franquisme. És a dir, que no haguéssim pogut desplaçar l’acció a una època més recent. L’any 1975 és el principi de la fi de la ideologia estevista, per dir-ho així, una manera de viure que viu a les acaballes de la Catalunya pujolista i que ara ja no existeix. Actualment, ni Convergència creu en el botiguer. Amb tot això vull indicar que el desplaçament de l’acció no és gratuït i està molt pensat.

Trobareu la resta de l’entrevista al programa de L’auca del senyor Esteve (TNC, 2010).