La Bête

David Hirson

2012 | 2013

Sala Gran

Del 24 de octubre al 25 de noviembre de 2012
Sergi Belbel presenta <em>La Bête</em>

Sergi Belbel presenta La Bête


Quan en Joan Sellent em va passar les primeres pàgines traduïdes del text del jove autor nord-americà David Hirson, vaig rebre un d’aquells impactes que de tant en tant tenim els directors de teatre en llegir una obra que ens entusiasma: la vaig imaginar de seguida dalt de l’escenari. L’impacte el vaig tenir no només per l’obra, de la qual havia llegit cròniques i havia rebut comentaris molt elogiosos (sobretot de la reposició de l’espectacle a Londres, ara fa dos anys), sinó també per la meravellosa feina d’en Sellent, que convertia els decasíl·labs de l’original en impecables alexandrins catalans.

Hirson va escriure la primera versió de l’obra amb 29 anys. Hi planteja un debat que a molts de nosaltres, gent de teatre, ens resulta més que interessant, gairebé diria que essencial: la tensió entre allò culte i allò popular, entre l’alta cultura i l’entreteniment «mundà». Aquesta tensió es dóna molt en cercles teatrals però també es pot extrapolar a d’altres manifestacions artístiques i culturals.

L’autor situa l’obra al 1654, en un lloc de França. El príncep Conti és mecenes d’una companyia de teatre capitanejada pel gran Elomire (anagrama de Molière), autor i actor que s’està fent un nom a França com a possible successor de Corneille, el gran autor tràgic francès. El príncep no ho ha expressat a Elomire clarament, però està cansat de les seves tragèdies i vol que la companyia que protegeix (que paga, vaja) inclogui un còmic de carrer, Valere –la bèstia–, per veure si això els dóna una mica de vida i fa que les obres que Elomire posa en escena siguin més divertides i engrescadores. Però per a Elomire, gran intel·lectual, és un autèntic afront haver de compartir l’escena amb un personatge tan groller, vulgar i, segons ell, denigrant. L’argument és simple i directe, però el debat que s’estableix entre totes dues visions del teatre, de l’art i, finalment, de la vida, es va complicant, acaba implicant tots els components de la companyia i tenyeix de malenconia la situació.

És una obra fantàstica per a la qual he comptat amb el millor equip possible: per interpretar aquest Valere, sublim i colossal, des de l’inici vaig pensar en l’Anna Lizaran, la gran «bèstia» del nostre teatre, a qui desitgem una recuperació dels problemes de salut que no li han permès de fer les funcions amb normalitat. El gran Valere, l’autèntic pal de paller de l’espectacle, és també, doncs, Jordi Bosch a qui agrairem eternament la seva disposició i ràpida integració a la companyia. Una companyia encapçalada també per dos altres grans actors del país: Jordi Boixaderas, en el paper d’Elomire, l’artista pur, íntegre i amb fermes conviccions ètiques, artístiques i morals, i Abel Folk, el Príncep Conti, autèntic motor de l’obra, que cerca el punt d’equilibri tan desitjat. La companyia es completa amb set meravellosos actors (Míriam Alamany, Pepo Blasco, Anna Briansó, Queralt Casasayas, Carles Martínez, Gemma Martínez i Manuel Veiga) amb qui treballar ha estat un autèntic plaer. Un equip artístic de luxe i un equip tècnic de primeríssim nivell formen el grup de persones meravelloses, imprescindibles, que ha estat treballant per dur aquest gran homenatge al teatre damunt l’escenari de la Sala Gran del TNC.

No m’agraden gaire els homenatges, com a la immensa majoria, i encara menys els comiats. Però vull dedicar aquesta obra (que no deixa de ser un gran homenatge al teatre, als autors, als actors i a tots els qui s’hi dediquen) a totes i cadascuna de les persones amb qui he treballat aquests darrers set anys al Teatre Nacional de Catalunya. No els estaré mai prou agraït per la impecable feina que han fet. I també va per vosaltres, espectadors fidels, sense els quals tota la nostra feina (i feinada) no tindria cap sentit.

Sergi Belbel