Els baixos fons

Maxim Gorki

Dramaturgia: Albert Tola y Carme Portaceli

2011 | 2012

Sala Petita

Del 19 de enero al 26 de febrero de 2012
Entrevista amb Carme PortaceliPortaceli, en un assaig d'Els baixos fons.
(Foto: David Ruano / TNC)

Entrevista amb Carme Portaceli


TNC: En primer lloc, felicitats pel muntatge. Estem davant d’un text difícil, una obra coral, que sempre és difícil de donar-li tensió dramàtica si no hi ha un conflicte molt clar que recorri l’obra de cap a peus. Com t’has plantejat el muntatge a l’hora de mantenir viva l’atenció (i la tensió) de l’espectador?

Carme Portaceli: Crec que el que més interessa a Gorki és la gent que viu en aquestes circumstàncies. En el seu cas són les classes més desafavorides de la Rússia tsarista. En el nostre, qualsevol de tots nosaltres en aquest món neoliberal sense fre. Per tant, el text ja està fet perquè escoltis el que diuen, el que pensen, etcètera. I la seva terrible desesperança envers un món que, com el nostre, no té futur. Crec que aquesta és la gran tensió a l’escenari, aquesta escolta que et fa pensar i viure dins del seu-nostre món.


TNC: Estem davant d’un text sorprenent. Hi sentim veus encara de Txèkhov, però tots els personatges han baixat tres esglaons en la misèria. Hi ha ecos de Vània (l’actor) o d’Irina (Nataixa), però estem en un paisatge molt més nihilista, amb esclats aquí i allà de redempció. Aquest contrast entre la nit de l’ànima (on és el país just? No surt als mapes) i l’intent de trobar una sortida, encara que sigui utòpica (tots vivim per una vida millor), dóna a l’obra un equilibri necessari, que no cau en el tremendisme absolut (com fa Valle-Inclán) ni ven fum. Com t’has plantejat de traduir aquest equilibri a nivell escenogràfic?

Carme Portaceli: Per què és utòpic poder tenir un món millor? Jo crec que si tens consciència, ja ets en un món millor. Aquest és el discurs de Gorki i també és el nostre. Amb el Paco Azorín, gran company de viatge, ens hem plantejat un món molt reconeixible per a tots nosaltres. L’important de la nostra proposta és que aquesta escenografia no és una escenografia, és una arquitectura en la qual el públic entrarà i hi viurà. I sempre que ho desitgis en pots sortir. Només cal saber que ho pots fer.


TNC: Aquest contrast entre l’autodestrucció més cínica i l’ànsia d’un món millor s’expressa de moltes maneres. Hi ha en alguns casos un distanciament brutal, gairebé brechtià, en passar d’una escena perillosament dramàtica a una altra de senzillament brutal. T’has plantejat conscientment aquest filtre brechtià a l’hora d’abordar Gorki?

Carme Portaceli: No ho sé. Penso que Brecht m’apassiona, i sempre hi ha algun plantejament brechtià en les meves posades en escena. No sóc capaç de dir si aquest enfocament brechtià, en aquest cas ja és en l’original de Gorki o si és la meva manera de llegir-lo. Jo em penso que segueixo el que marca Gorki, però la meva personalitat i la meva manera d’entendre la vida no poden quedar fora de res del que faig.


TNC: Hi ha un personatge molt bonic, el de la Sveta, interpretat per la Gabriela Flores, una actriu amb un àngel especial que crec que serà un dels descobriments del muntatge per a molts espectadors. Sveta és com un àngel entre moribunds, una il·luminada entre descastats i bojos, que s’expressa amb llampecs oraculars, d’una serenitat que desarma. Com t’has plantejat aquest personatge?

Carme Portaceli: En el text original, aquest personatge era un vell, que suposo que representava una manera de viure que ja s’havia perdut (o que Gorki pensava que s’havia perdut). Per a mi, l’any 2012, aquest personatge no representa la manca de futur, sinó exactament el contrari, és a dir, el futur, l’únic futur. Per això ho fa una dona jove que creu que un món millor és possible i que encara no ha pogut aconseguir moltes coses però que creu que les aconseguirà. El seu nom en rus, Sveta, significa llum. És ella qui creu que encara es poden fer coses si tens principis, sentit comú i comprensió.


TNC: Una altra via que explores amb eficàcia per situar l’espectador en aquesta pista d’enlairament que ens facilita la Sveta és la música. Dani Nel·lo i Jordi Prat han fet una composició exquisida. Quines instruccions els has donat perquè s’ajustessin tan bé a l’esperit de l’obra?

Carme Portaceli: Jo tenia molt clar que hi havia un to melancòlic i narcòtic, en aquesta peça. I ells, que ja fa molt de temps que treballen amb mi, m’han entès immediatament. La seva presència escènica, que ha variat respecte de les altres col·laboracions que hem fet anteriorment, és una llum perquè és un somni, representa allò que l’ésser humà mai no pot evitar: somiar, viure.


TNC: Has plantejat la mort del personatge de l’Anna clarament com una pietà. Crec que és el tractament de moments com aquests que allunyen el muntatge de la tessitura més valleinclanesca. Gorki parla explícitament de la pietat, de la compassió, quan diu: «Com vols que tinguem compassió dels morts si no tenim compassió pels vius, ni tan sols per nosaltres mateixos?» Qui guanya en aquest pols entre el nihilisme i la compassió?

Carme Portaceli: La port de l’Anna, a priori, no me la vaig plantejar així, la vaig anar entenent d’aquesta manera al llarg de la feina de cada dia, que és quan navegues de debò dins de l’ànima de l’autor. Sí, és la pietat de què parla la Sveta, és la compassió que els altres no poden sentir perquè no tenen possibilitat de fer-ho, perquè es troben massa desemparats com per sentir pietat. Guanya sempre la compassió, sense cap mena de dubte, i és això el que l’espectador sentirà quan assisteixi a la mort de l’Anna. Aquest és el sentiment que val la pena. El nihilisme el veiem en els altres i ens horripila.


TNC: La sensació que deixa el conjunt de l’obra és que ens trobem davant d’un retaule de personatges que giren sobre si mateixos, sobre el seu propi eix solipsista, sense un conflicte clar que vertebri l’acció en una trama. Els personatges gairebé no dialoguen, sovint només pensen en veu alta. La conclusió de tot plegat és la pèrdua de comunió entre aquests descastats que viuen sense sostre, la sensació que la misèria ens fa pobres socialment. Com ha condicionat tot això en la posada en escena?

Carme Portaceli: Aquesta és, precisament, la clau de la posada en escena: la incomunicació i al mateix temps la necessitat d’estar junts, d’anar al mateix lloc i trobar-te amb els altres, de patir junts encara que no t’importi qui tens al costat, de sentir que pertanys a un grup que és com tu. Aquí hi ha el lloc, la manera de ser-hi, les converses, les confessions, la relació entre ells... Hem creat un món en el que, 110 anys més tard del moment en què va ser escrit, encara resulta, per desgràcia, totalment actual.