Els baixos fons

Maxim Gorki

Dramaturgia: Albert Tola y Carme Portaceli

2011 | 2012

Sala Petita

Del 19 de enero al 26 de febrero de 2012
L’expedient Gorki:<br>l’escriptor als arxius de la KGBRetrat de Maxim Gorki.

L’expedient Gorki:
l’escriptor als arxius de la KGB



Si bé les relacions de Maxim Gorki amb el poder van tenir moments àlgids i moments durs, no podem dir que l’autor d’Els baixos fons patís cap mena de repressió, si més no tal com la van patir altres intel·lectuals contemporanis seus, com ara Bulgàkov o Bàbel. Tanmateix, si es consulten els arxius literaris de la KGB, la policia secreta de l‘extinta Unió Soviètica, s’hi pot trobar alguna sorpresa.

Amb l’arribada de la perestroika i el glàsnost, l’anomenat «desgel» va deixar al descobert milers i milers de documents secrets i expedients confidencials sobre la població de la URSS emmagatzemats en prestatgeries dels despatxos de la KGB (en rus, Comitè de Seguretat de l’Estat). Entre aquestes muntanyes de documentació, s’hi podien trobar valuoses carpetes dedicades als escriptors i als intel·lectuals sotmesos al control stalinista, amb informes d’espionatge, textos confiscats i multitud de proves que parlen dels crims contra la humanitat comesos pel govern del dictador.

No va ser fàcil, però Vitali Txentalinski va aconseguir accés a aquests arxius. Aquest escriptor soviètic, que fa dècades que posa els seus esforços en contra de (amb paraules seves) l’«amnèsia històrica», ha aconseguit destapar documents d’una vàlua indiscutible, des de relats, cartes i altre material inèdit fins a documents que ens fan conèixer millor tòtems de la cultura soviètica com ara Anna Akhmàtova, Òssip Mandelshtam... o el mateix Maxim Gorki.

En el seu retorn triomfal de l’exili, convertit en un símbol de l’esperit socialista i elevat a l’altura d’icona pel govern de Stalin, Gorki es va instal·lar (o més ben dit, el van instal·lar) en un luxós palauet de Moscou. Un dia, Txentalinski va portar el seu fill a veure el palau, convertit en la casa museu de l’escriptor, i l’encarregada del guarda-roba els va dir, referint-se a l’autor d’Els baixos fons: «aquí va viure, envoltat d’una gran amargor.» Amargor? Gorki (que en rus, casualment, vol dir «l’amarg»)? En un palauet, quan la població vivia amuntegada en cambres fredes i modestes? Quina mena d’afirmació era aquella?

No és l’objectiu d’aquest article fer una anàlisi exhaustiva de la vigilància que la KGB va dedicar a Maxim Gorki (l’excel·lent llibre de Vitali Txentalinski De los archivos literarios del KGB, publicat en espanyol per Anaya i Mario Muchnik n’hi dedica un capítol sencer), sinó destacar-ne un parell de pinzellades.

L’amistat i l’enemistat entre Gorki i LeninUna de les cartes que Gorki va escriure
a Lenin, trobades a l'arxiu de la KGB.

L’amistat i l’enemistat entre Gorki i Lenin


Maxim Gorki i Vladímir Íllitx Lenin. La vida de l’un no es pot entendre sense la de l’altre, i viceversa. Es van conèixer l’any 1905, i de seguida es van fer amics. Al principi, va ser Gorki qui va patrocinar Lenin, perquè l’un era un escriptor reconegut i l’altre estava encara construint la seva trajectòria política. La seva ideologia, a poc a poc, es va anar separant (Gorki va arribar a escriure a Lenin: «Sé que sóc un mal marxista, però tots els artistes estem una mica bojos...»), i Gorki va acabar renegant de la revolució bolxevic, que considerava perillosa i perjudicial per a Rússia, i ho va fer públic en un article al diari Nòvaia Zhizn, que va ser prohibit per ordre del mateix Lenin després de la publicació de l’escrit antirevolucionari. Finalment, Gorki es va fer enrere en aquest rebuig i els llaços d’amistat amb Lenin es van tornar a enfortir. Enmig d’un clima de guerra civil, Gorki va demanar ajut a Lenin (el va aconseguir) per dedicar-se a salvar la moribunda cultura russa: els intel·lectuals del seu país es morien de gana (literalment) i ell, com a tòtem cultural, es va mobilitzar per evitar-ho. Això fa que, poc després, Lenin i Gorki tornin a distanciar-se. L’any 1919, el líder escriu a l’autor d’Els baixos fons: «el que passa és que vostè no s’ocupa de política, ni tan sols d’observar el treball de construcció política, sinó d’una activitat especial en la qual es troba envoltat d’intel·lectuals burgesos amanerats [...]. Canviï radicalment d’atmosfera i de mitjans, de lloc de residència i d’ocupació, o d’altra manera la vida el pot acabar desagradant de debò.»

Les diferències, malgrat les aparences impostades pel bé del país, eren cada cop més grans. En ocasió del cinquantè aniversari de Lenin, Gorki es va veure obligat a pronunciar un discurs elogiós a la seva figura. Tanmateix, en un dels paràgrafs no va poder evitar delatar-se:

«De sobte, apareix una figura que, tot i que no sigui cap covard, em fa por cada cop que la miro. L’aspecte d’aquest gran home que manipula com vol la palanca de la història del nostre planeta em terroritza...»

Era l’any 1920 i les distàncies ja eren insalvables. Poc després els articles de Gorki són prohibits a la revista La internacional comunista i, en la seva darrera trobada, en un pis de Moscou una tarda amb neu d’un mes d’octubre especialment fred, Lenin insta a Gorki, amb l’excusa de la seva salut, a marxar a Itàlia. «Si no se’n va, l’obligarem a exiliar-se», va afegir. Les morts dels poetes Aleksander Blok (retingut al país malgrat que la salut l’obligava a anar-se’n a terres més temperades) i Nikolài Gumiliov (afusellat) el van acabar de convèncer. Però si Gorki va haver de marxar, no només va ser per motius de salut, sinó perquè se’l va acabar considerant un obstacle per a l’ordre revolucionari.

Gorki i StalinGorki i Stalin, l'any 1931.

Gorki i Stalin


A començament de 1928, coincidint amb el seu seixantè aniversari, Maxim Gorki decideix tornar a la URSS després d’anys d’exili. Stalin, que pensa que tornar l’escriptor al seu país pot significar un nou gir propagandístic, aprofita per fer una mena de celebració popular: se’l rep amb fastuositat, s’inaugura un carrer Maxim Gorki al centre de la capital, i obliga les escoles a inaugurar exposicions sobre l’escriptor, entre moltes altres activitats. Stalin pretenia atraure Gorki a la URSS i tornar-lo a convertir en figura visible de la intel·lectualitat soviètica. Això sí, sota el seu estricte control.

Els arxius de la KGB revelen que Stalin va aconseguir atrapar Maxim Gorki en una espècie de ficció: l’escriptor vivia en un palauet «ofert» pel dictador, i tota la gent que freqüentava, els llocs que visitava i les activitats que duia a terme estaven controlades per la Lubianka. Fins i tot el cercle d’intel·lectuals que envoltaven la figura de Gorki eren, en realitat, agents comprats pel govern, com afirma un dels càrrecs de poder del règim stalinista:

«Vaig col·locar entre la gent que envoltava Gorki un grup d’escriptors. [...] Eren agents meus. Els comprava amb almoina i la seva funció era fer-me valdre davant Gorki. [...] Prenia mesures perquè poguessin estar prop de Gorki i influïssin en ell.»

L’ambició del dictador era tanta, i també el seu interès per controlar la intel·lectualitat i els creadors del seu país, que va empènyer escriptors i pintors a crear un «nou estil» artístic al seu servei. El va anomenar realisme socialista, i bàsicament tenia com a primera norma que havia de descriure la societat actual, però no com era, sinó com havia de ser. En aquells moments, Gorki ja havia caigut en el parany i elogiava obertament les maniobres, cada cop més perverses, del partit en el poder: va elogiar les grans purgues i va passar per sobre de la detenció del poeta Òssip Mandelshtam. Stalin havia guanyat la partida.

Quan es va produir el canvi, l’últim i definitiu en la vida de Maxim Gorki? Quan es va adonar que s’havia convertit en el titella intel•lectual de l’stalinisme? Probablement va ser un procés lent que va començar l’any 1934, quan el fill de Maxim Gorki, també anomenat Maxim, va morir en circumstàncies sospitoses
–avui sabem que el partit se’l va voler treure de sobre perquè era l’únic hereu de la rendibilíssima herència literària del seu pare. Aquest fet, a més, faria que Gorki es convertís, en paraules del servei mèdic del partit, en un «vell inofensiu». Encara tenien por que l’autor d’Els baixos fons, convertit ara en una figura poderosa i influent, se’ls pogués escapar de les mans. «Actuï de manera que [el fill de Gorki] es quedi tirat a la neu amb una bona borratxera», va ser el breu missatge que va rebre el nou metge personal de Gorki, col·laborador del partit, després que el metge anterior «desaparegués» misteriosament aquells dies. Maxim Peshkov, fill de Maxim Gorki, va morir a conseqüència de les medicacions que se li van administrar a causa d’una grip provocada.

Estàtua de Maxim Gorki, a Moscou.


A partir d’aleshores, Gorki va continuar elogiant Stalin en públic, però les seves relacions es van refredar definitivament. I la luxosa gàbia en la qual vivia es va fer palesa: se li va denegar un nou viatge a Itàlia i se’l va confinar a una espècie d’arrest domiciliari tàcit i subtil. Maxim Gorki ja no tenia forces per revoltar-se. I li arriba el torn: Stalin ordena fer el possible per empitjorar la ja delicada salut de l’escriptor. Iagoda, cap de la policia secreta de la Unió Soviètica NKVD i personatge fosc vinculat a la figura de Gorki des de la seva tornada a la URSS, va amenaçar el metge de Gorki de delatar-lo per la mort del seu fill i li dóna ordres específiques:

«Formi corrents d’aire, d’aire fred. [...] Gorki és vell, i sembla que, en qualsevol cas, morirà aviat.»

Kriutxkov, el metge, va haver d’actuar:

«Vaig fer tot el que vaig poder perquè [Gorki] emmalaltís. M’”oblidava” de tancar les finestres quan s’adormia, l’empenyia a treballar [...] conscient que l’excessiva fatiga era nefasta per a ell. Durant la nostra estada a Crimea [on l’escriptor tenia una datxa regalada per l’estat] organitzava vetllades a l’aire lliure, prop del foc, per debilitar i destrossar els seus pulmons [...]. Com a conseqüència dels meus actes criminals, Alekséi Maxímovitx [Gorki] va començar a patir calfreds freqüents i a queixar-se del seu estat general.»

Efectivament, Maxim Gorki va morir, dies després, de pneumònia. «Fi de la novel·la – fi de l’heroi – fi de l’autor», va ser la seva darrera nota.

Maxim Gorki va ser testimoni privilegiat d’alguns dels episodis més importants del segle XX. El relat de la seva intervenció real en aquests fets, de com va reaccionar davant l’abús de poder o l’esdevenir de la revolució bolxevic, no l’hem sabut fins fa molt poc, i encara hi ha forats, incògnites, en forma de milers de carpetes encara per obrir a les oficines de l’antiga KGB. El que ja està clar és que ens trobem davant d’una figura, sens dubte, íntegra, valenta i apassionant.