El mercader de Venècia

William Shakespeare

2011 | 2012

Sala Gran

Del 1 de febrero al 25 de marzo de 2012
Traduir, interpretarRamon Madaula, com a Shylock.
El mercader de Venècia, TNC, 2012.
Foto: David Ruano / TNC

Traduir, interpretar


En la introducció a un recent llibre divulgatiu sobre Shakespeare, Ros King deixa molt clares les seves intencions quan diu que el llibre va adreçat a aquelles persones que tenen avorrit aquest autor per culpa d’haver estat obligades a estudiar-lo amb l’únic objectiu de passar un examen. «Vull comentar les obres i els poemes», afegeix, «centrant-me en les seves qualitats sensorials i emocionals —el moviment, el so, el ritme— i en els problemes socials i ètics que plantegen». Per a Ros King, «la significació cultural de Shakespeare és massa important per deixar-lo només en mans dels experts».

King es refereix, naturalment, al món anglosaxó. Per a la majoria dels catalans, en canvi, l’obra de Shakespeare no va associada al mal regust d’haver-lo hagut d’estudiar com a matèria d’examen a l’escola o a l’institut: per a nosaltres, afortunadament, el dramaturg anglès és sobretot l’autor d’uns espectacles teatrals que visiten amb força assiduïtat els nostres escenaris, passats pel filtre de les traduccions, i als quals accedim com a simples espectadors, sense el llast acadèmic i amb molts menys prejudicis que els ciutadans de parla anglesa.

Quan una peça teatral arriba a l’escenari ha passat per molts filtres interpretatius i, si és un text traduït, el filtre de la traducció s’afegeix a tots els altres i els precedeix. En l’àmbit del teatre, quan es tracta d’un text traslladat a una altra llengua, el verb interpretar hi encaixa en totes les seves accepcions: la de traduir, la de glossar o desxifrar i la de representar en escena. Això és aplicable a qualsevol text teatral que és traduït i escenificat, però, en el cas de Shakespeare, la seva obra és tan polièdrica i tan plena d’ambigüitats que acostuma a admetre força més lectures que les de la majoria dels altres dramaturgs.

El mercader de Venècia, sense anar més lluny, es presta a unes interpretacions tan diverses que poden ser fins i tot antagòniques. Actualment, l’etiqueta de comèdia amb què va ser publicada el 1623 planteja més d’un interrogant, sobretot tenint en compte el personatge de Shylock, el jueu, que a l’època de Shakespeare era un dels estereotips més explotats des del teatre medieval a l’hora de col·locar un «dolent» còmicament grotesc en escena, però que ara difícilment pot ser tractat amb aquest biaix tenint en compte els horrors que el segle XX ha infligit al seu poble. És significatiu que l’Alemanya nazi, que havia relegat Shakespeare a la llista negra dels autors «decadents», fes una excepció amb aquesta obra i en promogués unes posades en escena que, naturalment, accentuaven fins a extrems delirants el perfil grotesc del jueu inhumà i usurer; avui dia, en canvi, és igualment significatiu que, en els muntatges que se’n fan arreu del món, se’n potenciï la condició secular de víctima.

Però, en realitat, no es pot dir que cap d’aquestes interpretacions contraposades traeixi les intencions de l’autor, senzillament perquè aquestes intencions no podem acabar de saber quines eren. La grandesa de Shakespeare resideix, entre moltes altres coses, en la capacitat d’eludir la cotilla dels personatges estereotipats i anar molt més enllà: el personatge de Shylock, al costat de les seves innegables mesquineses, traspua una fonda i complexa humanitat i és prou obert per deixar-nos la llibertat de decantar com vulguem els plats de la balança. Una ambivalència que, naturalment, es fa extensiva a la majoria dels personatges de l’obra shakespeariana.

Ja hem dit que la primera baula de la cadena d’interpretacions que marquen el procés d’un muntatge teatral és la del traductor. Un dels aspectes intrínsecs a l’operació de traduir és la necessitat constant de prendre decisions, i més si es tracta de traslladar un text anglès de fa quatre segles al català dels nostres dies. Quan es posa en escena una obra de Shakespeare en la seva llengua original, es poden fer tota mena d’experiments pel que fa al llenguatge dramatúrgic però les paraules de l’autor són intocables; en una traducció, en canvi, aquest caràcter intocable del text desapareix radicalment per raons òbvies, i molt sovint no és la literalitat allò que garanteix el respecte al sentit, al to i a l’essència de l’original.

Un botó de mostra ens el dóna la paraula «love», que apareix sovint a El mercader de Venècia fent referència al sentiment que presideix la relació entre els personatges d’Antonio i el seu amic Bassanio. La literalitat estricta m’hauria portat a traduir aquesta paraula com a «amor» i no donar-hi més voltes, però resulta que, en temps de Shakespeare, love tenia un sentit ampli d’estimació o d’amistat íntima, no necessàriament vinculat a la idea d’enamorament amb què avui dia associem tant la paraula anglesa com la catalana. El text ens dóna raons per pensar que, en efecte, Antonio estava enamorat de Bassanio, però això no s’explicita mai en tota l’obra: el traductor, per tant, s’ho ha de pensar dues vegades abans de tirar per la via ràpida de la literalitat i cometre la traïció de fer evident allò que a l’original no ho és.

En totes les llengües hi ha paraules i expressions que sobreviuen al llarg dels segles però que han anat experimentant canvis de sentit, de matís o de connotacions. De la mateixa manera que, en els «camins dubtosos per la mar» del segon vers de «Veles e vents» d’Ausiàs March, no hem d’entendre «dubtosos» en el sentit que actualment té aquest adjectiu sinó en el de «perillosos, arriscats» que tenia al segle XV (i és per això que Robert Archer ho trasllada a l’anglès del segle XX dient «a course of danger through the sea»), en aquesta traducció he optat per substantius com «amistat» o «estimació» per traduir el «love» de l’original.

Un altre dels components del text en què la literalitat ofereix menys garanties d’eficàcia és l’humor, que té una presència prou important a El mercader de Venècia i que de fet no és absent a cap de les obres de Shakespeare. L’humor és un dels recursos que menys resisteixen el pas del temps, i aquí el traductor no té altre remei que empescar-se molt sovint solucions obliqües, amb alguna cullerada de collita pròpia, si es vol acostar una mica a l’efecte que l’original produïa en els espectadors del seu temps.

Espero que la voluntat de redactar un text teatralment eficaç no m’hagi fet pecar d’excessivament irrespectuós. La resta dels filtres interpretatius estan a la mercè dels bons oficis de Rafel Duran i del magnífic elenc que, a partir de l’1 de febrer, donarà vida a aquesta mostra del geni shakespearià a l’escenari de la Sala Gran.


Joan Sellent