t-ERROR

Jordi Oriol

2011 | 2012

Sala Tallers

Del 12 de enero al 5 de febrero de 2012
Un cafè amb... Jordi Oriol

Un cafè amb... Jordi Oriol

12+1 declaracions per entendre una obra de teatre.


1. No em considero un gran narrador d’històries. M’agrada molt més el procés de creació d’un espectacle. És per això que tenia una idea respecte de t-ERROR: partir de la situació real, és a dir, de l’encàrrec de fer un text per al Projecte T6 amb uns actors determinats. Em semblava interessant parlar del procés de creació d’aquest text.

2. No em considero només autor. Vinc d’altres disciplines, i he acabat aquí tot seguint un camí erràtic. Podria haver acabat en un altre lloc perfectament.

3. Entenc l’escriptura teatral com un manual d’instruccions, que serveix com a marca per començar els assajos, però que es pot canviar en el procés. No entenc el text com una cosa fixa o hermètica, però admeto que no és una visió gaire ortodoxa.

4. Existeix una gran diferència entre el que escric i el que acabo fent en escena. Procuro pensar que el que escric no és important, perquè si m’ho penso, o bé em bloquejo i no ho escric, o bé m’acaba pesant massa la responsabilitat. Si en comptes d’escriure d’aquesta manera, m’ho plantejo com un joc, és un altra cosa. En aquest sentit el Sergi [Belbel] i el Toni [Casares, director del Projecte T6] han estat còmplices, i m’han permès de jugar amb un text que és completament estripable i que anem canviant amb els actors, segons l’espai, el vestuari, etc.

5. Parlo del bloqueig de l’escriptor perquè en aquest cas, jo també m’he trobat encallat en el procés creatiu. A t-ERROR hi ha un autor a qui li passen exactament les coses que m’han passat a mi.

6. El treball de tots els implicats en una producció de teatre no es fa de manera separada. Es tracta d’un procés col·lectiu, i trobo que l’autor també s’hi ha de mostrar partícip. Tothom depèn de tothom, no és una sola persona qui decideix com ha de ser l’espectacle. Per això, per a mi el procés d’assaigs és essencial. Curt, el temps que passem a la sala d’assaig, però intens. Això ho estic vivint, a la vegada, com a autor i com a director. Construeixo el text a mesura que anem assajant. És una situació un pèl angoixant, per a mi i per als actors.

Els actors, llegint una de les escenes de l'obra. (Foto: TNC)


7. Tot això hi surt, en l’obra. Es diu t-ERROR, entre altres motius, perquè el teatre és l’essència del concepte assaig-error. Veig el teatre com un procés que podria no acabar-se mai: treballes i treballes, i sempre corregiries més coses, però hi ha un moment on ho has de donar per bo, un moment que coincideix bàsicament amb el dia de l’estrena. En realitat, però, una peça evoluciona fins l’últim dia de funció, perquè mentre duren les representacions es van fent canvis, els actors troben nous camins, l’obra evoluciona.

8. Què és l’escriptura? Com puc escriure la història d’un violador si mai he violat ningú? Com puc escriure la història d’un mecànic si no conec la seva professió? Qui sóc jo per parlar d’aquestes coses, si no les he experimentades abans? Aquestes preguntes em van fer plantejar-me d’entrar a escena, posar-hi un personatge que sigui jo.

9. A t-ERROR hi he posat un mirall perquè m’hi pugui reflectir, però com passa amb els vampirs, de vegades no m’hi veig. No saber-te veure és angoixant. Com m’he de dibuixar? De manera grotesca? De manera realista?

10. No m’agraden gaire les sinopsis. Em costa resumir l’argument d’un espectacle, però ho intentaré. La cosa va d’un autor que ha d’escriure una obra pel TNC i pateix un bloqueig. La seva família, els seus amics, intenten ajudar-lo, però no se’n surt. El TNC, evidentment, preocupat, envia uns productors a casa seva per fer-li un cop de mà, però això només fa que empitjorar les coses. Dins el cap de l’autor va emergint una mena de «t-ERROR» psicològic. Tot això passa mentre veient l’obra de teatre, de manera que present i passat s’esdevenen al mateix temps. Això crea un equívoc constant.

11. Podríem dir que és una comèdia dels errors, o dels «t-ERRORS».


12. Parlo dels autors que es plantegen si val la pena escriure, si és important deixar el «llegat» d’una obra determinada. Si t’atures a pensar-hi, el tipus de por de què parlo és molt petita, comparada amb els grans temes de la vida, però al mateix temps és un intent honest d’abordar aquests temes a escena. No és res nou: ja ho han fet abans gent com Proust, Woody Allen, Fellini... gent que ha dibuixat caricatures seves en un full de paper, o en una pel·lícula, per preguntar-se fins a quin punt val la pena tot plegat.

13. Tot això, barrejat amb altres arguments. Perquè, tot i dir que no vull caure en el parany d’explicar històries, al final hi caic, i les acabo explicant.