Mots de ritual per a Electra

L’exili va escindir la cultura catalana durant el primer franquisme entre aquells que van marxar del país per respirar aires de major llibertat i aquells que s’hi van quedar per viure sovint en un exili interior. Palau i Fabre, que viuria tots dos exilis abans de tornar-se a instal•lar definitivament a Catalunya l’any 1962, va dedicar Mots de ritual per a Electra a l’ineludible amor incestuós entre Electra i el seu germà Orestes —la resistent interior i l’exiliat— per tal de fer front amb la contundència necessària a la tirania que s’ha instal•lat a la pàtria.

Orestes retorna disposat a venjar la mort del seu pare, disfressat amb una personalitat fingida. Allà es trobarà amb la seva germana Electra, que també camuflarà la seva identitat, i entre tots dos es consumarà una relació incestuosa que donarà un impuls definitiu a l’acompliment de la venjança. Aquesta reescriptura del mite clàssic és un crit d’alerta de gran lucidesa davant la necessitat de reconciliar una cultura escindida pels exilis, abans de proposar la construcció d’un projecte comú.

Una peça fonamental per entendre la profunda reflexió que fa Palau i Fabre sobre la funció que encara pot tenir la tragèdia en la cultura contemporània com a espai crític excepcional.


No creguis que mai ningú comprengui
el que hem fet, el que has fet. Només tu i jo podrem
comprendre’ns l’un a l’altre, i parlar, i respirar,
i imitar això que sembla que és la vida.
Només tu i jo podrem mirar-nos en els ulls.
Però potser és això l’amor, i és més que tot.
(Josep Palau i Fabre, Mots de ritual per a Electra)
CICLE DE CONFERÈNCIES ATENEU BARCELONÈS
- 7 de maig de a les 19 h: xerrada de Jordi Coca sobre Palau i Fabre
- 19 de maig a les 19 h: diàleg sobre "La vida teatral als anys '40 i '50" amb Enric Gallén i Jordi Vilaró
Més informació aquí


A FONS 

Josep Palau i Fabre
Poeta, autor teatral, contista i assagista, va néixer l’any 1917 a Barcelona, on va morir l’any 2008. La seva trajectòria va estar lligada a grans personalitats de la cultura del seu temps, com Pablo Picasso, Antonin Artaud, Octavio Paz o Jean Cocteau.
Va estudiar lletres a inicis dels anys quaranta i es va mantenir clandestinament actiu durant el franquisme, dirigint la revista Poesia (1944-1945), fundant l’editorial La Sirena i ajudant a posar en marxa la revista Ariel (1946-1951). A mitjan anys quaranta, va obtenir una beca del govern francès per anar a París, on va viure fins als anys seixanta.
En la seva producció, destaquen el volum Poemes de l’Alquimista(1952) on recull bona part de la seva producció poètica, a més del cicle teatral dedicat a la figura de Don Joan, amb La tragèdia de Don Joan (1951), Don Joan als inferns (1952) i Esquelet de Don Joan(1954), entre d’altres. Així mateix, cal destacar els seus textos de reflexió teòrica sobre el teatre La tragèdia o el llenguatge de la llibertat (1961), El mirall embruixat (1962) i Antonin Artaud i la revolta del teatre modern (1976), a més de les nombroses pàgines que va dedicar a Pablo Picasso.

Jordi Coca
Al llarg de la seva vida creativa, ha compaginat la feina com a novel·lista amb una intensa relació amb el món del teatre, que l’ha dut a escriure i dirigir textos teatrals, i a formar part del cos docent de l’Institut del Teatre durant molt de temps. Actualment, forma part de la Junta Directiva de l’Ateneu Barcelonès.
Ha publicat més d’una trentena de treballs literaris i ha estat un col·laborador habitual de la premsa i la televisió. Entre els reconeixements que ha rebut la seva obra literària cal mencionar el Serra d’Or, l’ADB de teatre (1991), el Josep Pla, el Premio Nacional de la Crítica, el Premi Sant Jordi de novel·la i el Premi de la Crítica Catalana de narrativa.
Alguns dels seus darrers muntatges han estat Ifigènia (Teatre Lliure, 2009), Krapp: última gravació de Samuel Beckett (Sala Beckett, 2007), Interior anglès (Sala Muntaner, 2007) o Els senyors Borkman, a partir de l’obra de Henrik Ibsen (Brossa Espai Escènic, 2006).


L'ENTORN
 

• EXPOSICIÓ: 1946-1959: L’ORIGEN DE L’OBLIT

La historiografia teatral catalana encara té pendent consolidar el relat d’alguns episodis que han estat determinants per comprendre l’evolució de la nostra història cultural i en canvi han quedat difuminats en el mapa de la nostra memòria cultural. Un període paradigmàtic en aquest sentit és el que comprèn els anys que van des de 1946, amb l’aixecament relatiu de la llei franquista que prohibia totes les representacions en llengua catalana, fins a l’obertura que es va començar a percebre amb el «Plan de estabilización» de 1959.
Per això, en el context de l’epicentre «L’origen de l’oblit», aquesta exposició al vestíbul es proposa traçar les principals línies de la cartografia teatral d’un moment de la nostra història en què es va consolidar la tendència per la qual el teatre va perdre la seva funció d’articulador de masses per esdevenir un espai de resistència de minories; un moment del qual han quedat oblidats la major part de tots aquells noms que van fer possible la resistència cultural davant les agressions infligides a la llibertat de pensament.
L’exposició permet acostar-se al teatre entre 1946 i 1959, exhibint més de 150 fotografies conservades al fons del Museu de les Arts Escèniques, acompanyades de crítiques i cartelleres teatrals, i organitzades segons els següents blocs:

• El teatre d’entreteniment en castellà
• Les companyies madrilenyes en gira.
• El Paral·lel: les revistes d’Els Vienesos
• Els «Teatres de butxaca»
• El teatre de masses en espais públics
• Els «Festivales de España»
• Els «Teatros Nacionales»
• El retorn de la llengua catalana als escenaris
• La Companyia Titular Catalana del Romea
• La Companyia Maragall
• Els «teatres de cambra»
• El «Teatro de Cámara»
• Els Festivals de Teatre Clàssic (Dolly Latz)
• El teatre no professional
• L’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB)
• El cicle de teatre Llatí                                           

Exposició concebuda, organitzada i produïda pel Teatre Nacional de Catalunya i l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.
Tots els materials fotogràfics d’aquesta exposició provenen del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de la Diputació de Barcelona.
Amb la col·laboració del servei d’hemeroteca de La Vanguardia
Comissariat: Albert Arribas
Concepció i disseny: Anna Alcubierre, espai_e
Gràfica: Bisgràfic
Documentació: Ferran Dordal
Producció i muntatge: Equips tècnics i de gestió del Teatre Nacional de Catalunya
 

• COL·LOQUI AMB MARIA BARBAL

El col·loqui sobre Mots de ritual per a Electra comptarà amb la presència de Maria Barbal, novel·lista i professora, juntament amb Jordi Coca, director de l’espectacle.
Maria Barbal (Tremp, 1949) és novel·lista i professora. Entre les seves novel·les cal destacar Pedra de tartera, de la qual es va fer una versió teatral al Teatre Nacional de Catalunya l’any 2011. La seva obra ha estat guardonada amb diversos premis, com el de la Crítica, el Nacional de Literatura, el Serra d’Or o el Jaume Fuster dels escriptors en llengua catalana. L’any 2001 se li va atorgar la Creu de Sant Jordi.
 

• CINEMA A LA FILMOTECA: AQUELLS ANYS DE PLOM

Les misèries del franquisme han quedat immortalitzades en nombroses mirades cinematogràfiques que sovint han sabut capturar l’essència de la naturalesa interna i externa que va caracteritzar aquella opressió emocional i intel·lectual infligida sobre la vida del nostre país.
La Filmoteca aportarà la seva mirada sobre l’epicentre d’aquesta temporada amb la programació de Nada (Edgar Neville, 1947), Cómicos (Juan Antonio Bardem, 1954) i Madregilda (Francisco Regueiro, 1993), tres retrats cinematogràfics d’una època que va deixar algunes de les ferides més profundes que encara arrossega el nostre present.
Pel·lícules
• Nada (1947). Director: Edgar Neville
• Cómicos (1954). Director: Juan Antonio Bardem
• Madregilda (1993). Director: Francisco Regueiro 


Una peça fonamental per entendre la profunda reflexió que fa Palau i Fabre sobre la funció que encara pot tenir la tragèdia en la cultura contemporània com a espai crític excepcional.