Per començar, Sarsuela!

Informació

Per començar, Sarsuela!

  • Sala Gran
  • al

Àries, romances, duos i escenes còmiques de sarsueles de Nicolau Manent, Felip Caparrós, Joan Dotras, Ramon Ferrés, Francesc Montserrat Ayarbe, Manuel Blancafort, Anton Gordón, Enric Morera, Càndida Pérez, Joaquim Serra, Enric Daniel i Rafael Martínez Valls. Un viatge per alguns dels moments més esplendorosos de la sarsuela catalana, que en molts casos permetrà que les seves riqueses pugin dalt d’un escenari per primera vegada.

A FONS

A partir de 1850, quan els canvis demogràfics comencen a transformar Europa i preparen el terreny per a una futura cultura de masses, es desenvoluparà un tipus de teatre amb parts cantades i parts parlades que a la península Ibèrica s’anomenaria «sarsuela», mentre que a les latituds més septentrionals serà conegut amb noms com «opereta», «music-hall» o «Singspiel». Aquest fenomen democratitzarà l’interès pel gènere líric, en un moment en què l’òpera reflecteix sobretot els codis de representació d’unes elits socials molt determinades.
La sarsuela catalana és una frondosa illa de tresors amagats. El gènere també gaudia d’una important vitalitat als escenaris barcelonins, malgrat que una gran majoria d’aquestes joies encara esperin ser desenterrades, i que n’hi hagi unes quantes que fins i tot esperin ser estrenades per primera vegada. Si volem fer justícia al nostre patrimoni escènic, cal que entenguem que la sarsuela no és només un gènere en castellà, sinó que també s’expressa en català i la seva veu oblidada és una de les víctimes més injustes de l’amnèsia que ha tingut massa sovint la història del teatre d’aquest país.
Un viatge per alguns dels moments més esplendorosos de la sarsuela catalana, que en molts casos permetrà que les seves riqueses pugin dalt d’un escenari per primera vegada.
No creo exagerado afirmar que la zarzuela fue el movimiento artístico de mayor dimensión y arraigo social de la cultura española. [...] A diferencia de otros géneros musicales de ámbito más restringido o excluyente —la ópera cortesana, el flamenco, el romancero popular, la polifonía renacentista...—, la zarzuela impregnó todas las clases sociales. Unió, como ningún otro y durante nada menos que cien años, a aristócratas y obreros; a monjas y anticlericales; a liberales y conservadores…
José Luis Temes, El Siglo de la Zarzuela. 1850-1950


PROGRAMA

L’euterpense
Música: Nicolau Manent
Estrenada a Barcelona als Camps Elisis el 1864
Fantasia simfònica sobre motius de Josep Anselm Clavé

A posta de sol
Música: Nicolau Manent / Lletra: Frederic Soler
Estrenada a Barcelona al Teatre de Novetats el 1871
Sarsuela ambientada poc abans de la revolució de setembre de 1868, que enderrocaria la reina Isabel II. Una parella que està a punt de casar-se haurà d’endarrerir la cerimònia perquè el nuvi s’ofereix per salvar un líder lliberal que es disposava a organitzar una bullanga, duent-lo en el seu vaixell, fet que un altre pretendent de la noia intentarà aprofitar per assassinar-lo sota l’aparença d’un accident marítim.
- Ària de soprano (Roques negres, grans d’arena…)

Si us plau per força
Música: Antoni Gordon / Lletra: Serafí Pitarra (pseudònim de Frederic Soler)
Gatada en què un vell solter es nega a casar-se amb una vídua que el requereix, i diposita el seu benestar en la promesa de deixar com a herència al seu servei una quantitat de diners diària per cada dia que visqui, fet que provoca un perillós excés de zel medicinal en els cuidats del seus criats, que s’obsessionaran malaltissament per l’herència que els depara la futura mort del seu amo.
- Ària de soprano (Quan jo surto per la Rambla…)

La revolta
Música: Felip Caparrós / Lletra: Víctor Móra
Estrenada a Barcelona al Teatre Nou el 1930
Episodi líric ambientat l’any 1842, que teatralitza la revolta de Barcelona que es va enfrontar al general Espartero, el qual va acabar bombardejant la ciutat de Barcelona des de la muntanya de Montjuïc. Els protagonistes de la peça, obrers de l’Hospitalet, acabaran assaltant la Ciutadella per alliberar un dels seus companys, pres per les forces de la Regència.
- Romança de tenor (La pols del camí...)

La Paula té unes mitges
Música: Enric Morera / Lletra: Lluís Planes de Taverner
Estrenada a Barcelona al Teatre Victòria el 1924
Sarsuela que mostra la història de Paula, venedora dels Encants Vells de Barcelona, davant l’actual Llotja, que decideix prostituir-se per aconseguir tenir diners, i del «Maco», el seu pretendent. Aquest, en perdre l’enamorada a causa de la seva situació social, passa de ser un perdulari a establir-se com a botiguer, fins que tindrà la capacitat econòmica de treure la noia de la prostitució.
- Escena còmica (Visca en Peroi!...)
Peça coral per cantar les gràcies d’en Peroi, un torero fill de  Reus de fama mundial.
- Ària de soprano (La dona és una nina…)
La Pauleta confessa al Guapo que no el pot estimar perquè ell és pobre i ella només vol ser rica.

La meva rosa no és per a tu
Música: Enric Daniel / Lletra: Alfons Roure
Estrenada a Barcelona al Teatre Nou el 1937
Opereta bufa ambientada en una època indefinida a la ciutat de Birosta, capital del regne eslau de Regalèssia, que viu en un estat de crispació social i política creixent, mentre la seva aristocràcia es dedica a coquetejar amb les  «sirenes» del moll i a visitar els antres del vici més famosos de la ciutat.
- Romança de baríton (Com que m’atrau el bon gust del vi…)
Declaració d’intencions del príncep en un país on l’única norma és la disbauxa.
- Escena còmica (La dona que vol ser-ne policia...)
Irònica reivindicació feminista.

Pasqua Florida
Música: Càndida Pérez / Lletra: Rossend Llurba
Estrenada a Barcelona al Teatre Tívoli el 1922
Sainet líric-dramàtic de costumisme amable que mostra alguns fets de la vida d’un barri barceloní al llarg d’un any, a través de diferents festes populars.
- Cuplet (El fill de l’adroguer…

La legió d’honor
Música: Rafael Martínez Valls / Lletra: Víctor Móra i Lluís Capdevila
Estrenada a Barcelona al Teatre Nou el 1930
Sarsuela ambientada en la Primera Guerra Mundial, en un poble de Normandia habitat pràcticament només per dones, que amb l’aparició d’un regiment aviat s’emparellaran amb els diferents soldats. Els conflictes entre les parelles no trigaran a produir-se, però es resoldran quan arribi el final de la guerra.
- Romança de tenor (Sota terra...)
  Reflexions d’un enterramorts enmig de la crueltat de la guerra.
- Duo còmic (Ai negre!...)
Declaració d’amor entre la Madalena i en Trabuc, un soldat negre.
- Romança de baríton (Noia que vas a muntanya…)
Cançó de caràcter popular advertint a la dona dels perills de l’amor.

La falç al puny
Música: Manuel Blancafort / Lletra: Lluís Capdevila i Rafael Homedes
Estrenada a Barcelona al Teatre Nou el 1931
Sarsuela de marcat to polític, amb un rerefons de lluites entre lliberals i absolutistes, que mostra com un amo que tracta de manera tirànica els segadors que treballen per ell acabarà rebent una lliçó d’ètica que servirà per denunciar les injustícies de la classe propietària envers els seus subordinats.
- Duo còmic (T’has espantat?...)

Boris d’Euskàlia
Música: Rafael Martínez Valls / Lletra: Artur Suárez i Jordi Campmany
Estrenada a Barcelona al Teatre Nou el 1936
Opereta ambientada en l’imaginari regne d’Euskàlia, on el seu rei Boris —demòcrata preocupat per donar al regne pau, feina i llibertat— està a punt de patir un complot per assassinar-lo, mentre tota la seva cort s’esforçarà per ocultar-li la multitud de misèries que assolen el regne i  els moviments conspiradors.
- Escena còmica (Majestat, majestat, majestat…)
El rei Boris d’Euskàlia espera dels seus ministres les propostes per millorar el benestar dels seus ciutadans. Aquests ministres, però, entenen la gestió pública més preocupats per la seva butxaca que per la qualitat de vida dels súbdits del reialme.

Les noies de l’Estatut
Música: Francesc Montserrat i Ayarbe i Ramon Ferrés / Lletra: Víctor Móra
Estrenada a Barcelona al Teatre Nou el 1934
Sainet barceloní ambientat el dia de la proclamació de l’Estat Català l’any 1934 per part de Lluís Companys, poc abans que comenci la manifestació organitzada per l’Aliança Obrera que es dirigirà a la Plaça Sant Jaume. En un bar on els banyistes van a refrescar-se, un seguit de personatges de diferents orígens (un industrial que ha fet l’himne a l’Estatut, un obrer madrileny, una valenciana...) es prepara per assistir a la manifestació. El duo triat és una paròdia de la cèlebre Mazurca de las sombrillas de la sarsuela Luisa Fernanda.
- Duo còmic (Allà a la platja mig despullades...)

Tempesta esvaïda
Música: Joaquim Serra / Lletra: Carme Montoriol
Estrenada a Barcelona al Teatre Nou el 1936
Comèdia lírica que ofereix una visió poètica de la vida marinera. En un poble del litoral català, el retorn d’un mariner que havia estat enamorat d’una noia que ara és casada, commocionarà la vida de la germana petita d’aquesta, que després d’un intent de suïcidi per gelosia, veurà esvair-se la tempesta del seu cor quan el seu amor sigui finalment correspost.
- Ària de soprano (Per què aquesta angoixa?...)

La Pinxeta i el noi maco
Música: Joan Dotras / Lletra: Salvador Bonavia i Emili Vendrell
Estrenada a Barcelona al Teatre Victòria el 1946
Sainet melodramàtic ambientat a una plaça de la Barcelona vella a inicis del segle xx, espai de trobada dels pinxos de la ciutat, juntament amb els treballadors d’una fàbrica i les cupletistes del Pay-Pay. Pinxeta és una noia del carrer que es veurà arrossegada per un seguit d’embolics provocats pels intents d’un notari d’aprofitar-se d’ella, i pel seu entorn amorós carregat de gelosia i tota mena de maltractaments.
- Escena còmica (Aquesta americana…)



LA SARSUELA CATALANA

Mentre les burgesies europees descobrien en el gènere de l’òpera la possibilitat de confluir amb els gustos estètics de la vella aristocràcia, i alhora diferenciar-se’n explícitament gràcies a la progressiva implantació de nous models —Verdi i Wagner— que en certa manera desplaçaven del centre operístic els antics referents, la nova societat de masses prenia cada cop més força a tot el continent. A mitjan segle xix, les grans ciutats europees havien viscut uns espectaculars augments demogràfics que afectarien les respectives configuracions urbanístiques —especialment pel que fa a l’absorció dels petits nuclis urbans que les rodejaven— i que determinarien també la vertiginosa aparició i consolidació d’un nou teatre musical, amb parts parlades i parts cantades. A la península Ibèrica aquest nou teatre musical adoptaria, entre molts altres apel·latius, el peculiar nom de «sarsuela», reprenent un terme capriciós que fins aleshores s’havia utilitzat a Espanya des del segle xvii d’una manera gens generalitzada, per referir-se a un teatre musical vinculat als gustos de la cort, la qual es trobava situada al Palau de la «Zarzuela» (anomenat així pels esbarzers de la zona).
L’afany dels nous ciutadans de la societat de masses incipient, que consolidarien les arts escèniques com a temple de la seva identitat, privilegiant especialment el teatre musical, va confluir amb les inquietuds artístiques d’una jove generació de compositors que es proposaria refundar des d’una perspectiva local el gènere operístic, i que aviat treballaria per construir una lírica «nacional» a partir del gènere de la sarsuela. Aquest seria prou heterogeni per donar resposta a diferents tipus de manifestacions, tant cultes com populars, i per tant seria procliu a aixoplugar de manera general un ampli ventall de denominacions imprecises, que de vegades canviarien sobre la marxa (sainet líric, balada, joguet líric, quadre còmic, opereta...). El ball de noms per designar el gènere responia a la naturalesa polifacètica d’una manifestació cultural nascuda del nou context sociològic, i a la vegada sovint donava fe de les reticències a l’hora d’acceptar un terme que en certa manera havia vingut imposat pel cercle de compositors madrilenys liderats per Barbieri que s’atribuïen a si mateixos la creació del gènere.
A pesar de la naturalesa palesament sociològica de la sarsuela, que mostraria una sorprenent agilitat en l’adopció de noves formes segons els gustos canviants del seu públic, les iniciatives per convertir el gènere en emblema dels diferents nacionalismes culturals es van succeir tant en l’àmbit espanyol com en el català. Ja de bon principi, de fet, a Catalunya es van produir esforços en aquest sentit, començant per la comissió que es va crear al Teatre Odeon per promoure la sarsuela catalana, amb nombrosos compositors locals, acompanyats del llibretista i empresari Luis de Olona —que s’havia instal·lat a Barcelona després d’haver estat membre de la Sociedad Artística, aquella que s’havia proposat fundar el gènere a Madrid l’any 1850. Dues iniciatives molt importants també en aquest sentit van ser la temporada estable de teatre líric en català al Teatre Tívoli que va dirigir Enric Morera l’any 1901, i la programació dels Espectacles-Audicions Graner per part de Morera i Adrià Gual entre 1905 i 1907, iniciatives que, tanmateix, no van prosperar gaire en el temps a pesar de la seva innegable vocació artística, potser massa allunyada dels gustos populars que farien que un compositor com Enric Morera, amb més d’una cinquantena de peces líriques d’inspiració modernista, trobés els seus dos majors èxits en les seves dues peces d’inspiració més popular, estrenades al Paral·lel, Baixant de la font del gat i La Paula té unes mitges.
La història de la sarsuela, doncs, és en certa manera la història de l’articulació de la nova societat de masses, que troba en els espais de l’oci un dels seus principals elements idiosincràtics i un important articulador polític dels nous nacionalismes culturals. Així, el gènere naixeria en el mateix moment en què es construirien els grans eixamples urbans —que en el cas de Barcelona donarien lloc als jardins del Passeig de Gràcia— i proliferarien els balls públics, els parcs d’atraccions o els focs d’artifici, per tenir un últim moment d’esplendor de manera simultània a l’eclosió del cinema i a l’accés del proletariat industrial a les principals formes d’entreteniment —que en el cas de Barcelona trobaria en l’avinguda del Paral·lel un epicentre indiscutible.
El continu diàleg escènic entre Madrid i Barcelona a mitjan segle xix va afavorir que a Catalunya de seguida s’adoptés el terme «sarsuela», i que les principals produccions madrilenyes visitessin la ciutat comtal. A la societat catalana urbana va proliferar un costumisme d’arrel catalana que permetria que la nova societat acollís massivament aquell nou teatre musical en català; un català no normatiu i allunyat de les afectacions puristes que promovien els cenacles burgesos jocfloralistes —principalment en castellà i limitant l’ús del català a la poesia. Aquesta llengua xarona, popular, que s’identificava com a «català que ara es parla», va ser, sens dubte, la clau de l’èxit d’aquelles manifestacions, que caurien en l’oblit dècades després, desdenyades per uns cànons estètics deutors d’aquella renaixença burgesa, els quals articularien amb gran èxit l’imaginari que predominaria durant el darrer segle en la cultura catalana. Aquest arraconament de la importància de l’eclosió de la sarsuela en català als anys 60 i 70 del segle xix, sense la qual la cultura catalana moderna segurament ara no parlaria català, va ser similar a l’injust oblit que va patir la sarsuela catalana dels anys 20 i 30 del segle xx, que es va concentrar aquesta vegada a l’entorn de l’avinguda del Paral·lel.
En efecte, si bé les primeres manifestacions del gènere a casa nostra apareixen sobretot gràcies a les programacions dels dos coliseus operístics, el Teatre Principal i el Liceu, la popularitat del gènere esclatarà als jardins del Passeig de Gràcia, quan s’adopti el català com a llengua teatral i en poc més de dos anys passi a ser predominant als escenaris de la ciutat, després d’un llarg domini del castellà com a llengua habitual, juntament amb l’italià i el francès. De manera similar, les sarsueles, els drames realistes sobre la gent del vici i els vodevils del Paral·lel dels anys vint i trenta, construiran un pont cultural entre la cultura en llengua catalana i les multituds d’origen castellà que havien immigrat a Catalunya, de manera que no només actuaran com un nou espai de representació col·lectiva (en el qual el teatre musical serà imprescindible), sinó que també acostaran la llengua catalana a un públic que no tenia el català com a llengua materna. No és estrany, doncs, que un cupletista i llibretista com Rossend Llurba treballés des d’una gran consciència en l’àmbit de la promoció lingüística, o que un productor com Manuel Sugrañes reivindiqués aquell teatre de clara identificació barcelonina com un dels principals constructors del panorama teatral català, sovint vilipendiat pels creadors dels cànons estètics oficials, però sense el qual no haurien estat possible algunes fites de la nostra cultura, com L’auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol.
La sarsuela catalana va ser, doncs, un reflex fidel dels moviments socials del nostre país. En el moment en què la societat catalana començava a créixer demogràficament, va permetre la consolidació del català com a llengua de cultura, després d’un llarg període en què el castellà era la llengua pública predominant; i, en els moments de màxima efervescència demogràfica i política, com a reacció a les prohibicions al català per part de la dictadura de Primo de Rivera, Barcelona va arribar fins i tot a liderar la producció sarsuelística en tota la península Ibèrica, gràcies sobretot al fenomen del Paral·lel que va ser capaç d’atraure molts artistes que abans havien tingut el seu centre creatiu a Madrid. L’eclosió de la Guerra Civil Espanyola aniria frenant progressivament aquell fenomen transversal, per acabar convertint-lo en l’emblema d’un règim que imprimiria un injust segell ideològic al gènere de la sarsuela, clarament oposat a la riquesa que havia mostrat al llarg d’un segle el que va ser un dels principals fenòmens culturals a casa nostra. Amb tot plegat, es calcula que la sarsuela catalana va arribar a produir un miler de peces en la nostra llengua. Se’n conserven més de quatre-centes als principals arxius catalans, i estic convençut que entre algunes d’aquestes s’amaguen enormes tresors musicals i teatrals.
Com a apunt final, una observació sobre la selecció que hem fet per a aquest concert: malgrat que la majoria de les peces que hi podreu escoltar presenten temàtiques aparentment desenfadades i amables, m’agradaria convidar-vos a fer una ullada als arguments de les diferents sarsueles, per descobrir-hi els rerefons sovint explícitament polítics i convulsos que ofereixen.
Xavier Albertí

CONFERÈNCIA MUSICADA: «Joan Viladomat, compositor universal i mestre de cupletistes»

> L'ENTORN

  • JOAN VILADOMAT, COMPOSITOR UNIVERSAL I MESTRE DE CUPLETISTES
VIATGE A LA BARCELONA DESCORDADA DELS ANYS 20
RESTAURANT DEL TNC. 03/10/2014
La neutralitat espanyola durant la Primer Guerra Mundial va afavorir l’enriquiment vertiginós d’una economia productiva que contribuiria al naixement d’una autèntica indústria de l’espectacle que va tenir els seus moments daurats durant el frenesí en què vivia la Barcelona dels anys 20. Els escenaris populars, juntament amb l’aparició d’una indústria radiofònica i cinematogràfica, van participar en la definició d’un nou model de ciutat amb el qual s’establirien els recents paradigmes d’una cultura de masses que encara explica la nostra realitat més immediata.
Joan Viladomat va tenir l’olfacte d’immortalitzar en les seves cançons aquell ambient de cafès, automòbils, gorres proletàries, xampany i cocaïna, amb títols que farien la volta al món, com Fumando Espero o el Tango de la Cocaína. Al carrer Conde del Asalto —actual Nou de la Rambla— va obrir l’escola de varietats La Colosal, que arribaria a ser coneguda com «la Ford dels cuplets» per l’extraordinari nombre de noies que hi passaven cada any amb l’esperança de fer fortuna al món de l’espectacle català.
''Queden les acadèmies. Al carrer Nou i pels voltants. Són al capdavall d’un corredor negre, en un soterrani. Passant per aquest carrer, a mitja tarda, sentireu la remor del piano, el repicar de les castanyoles i una veueta prima que desafina. Hi ha un tablado arrambat a la paret i paquets de música per terra. Retrats de cupletistes i de ballarines, amb faltes d’ortografia, enganxats a les parets. I molts programes.
Allà ensenyen l’ofici; s’hi fabrica el cuplet o el ball de moda. Una de les més acreditades és la del mestre Viladomat, el qual, anys enrere, era un fabricant d’èxits. És l’autor del famós foxtrot de Les campanes i del Tango de la Cocaína. Les cupletistes van a la seva acadèmia a repassar els cuplets; les ballarines, els balls. Es queden, si n’hi ha, les darreres novetats. El mestre Viladomat és home capaç de convertir una minyona plena de pèl moixí i de barbs en una estrella rutilant, solament amb un parell de lliçons.''
Jaume Passarell, «Del cafè concert primitiu a les acadèmies de varietés», Mirador, 09.04.1931

Amb la voluntat de subratllar el caràcter públic del Teatre Nacional i de fer-lo accessible a col·lectius amb dificultats especials, la recaptació d’aquest espectacle es destinarà a projectes de contingut social.
 

Preus i horaris

  • Durada:
    1 h 30 min (espectacle sense entreacte)
    Edat recomanada:
    A partir de 12 anys
    Comprar

Calendari

Mes anterior

Novembre 2018

Mes següent
Dl Dm Dc Dj Dv Ds Dg
   1234
567891011
12131415161718
19202122232425
2627282930  

Fitxa artística

Amb
Antoni Comas, Begoña Alberdi, Núria Dardinyà, Xavier Mendoza, Oriol Genís, Quim Giron (Animal Religion), Christophe (Cie. 220vols)
  • Veure'n més
    Direcció musical
    Wanda Pitrowska

    Direcció escènica
    Xavier Pujolràs

    Dramatúrgia
    Albert Arribas
    Lluïsa Cunillé
    Josep Maria Miró
     
    Orquestracions
    Jordi Cornudella
    Jordi Nus
    Xavier Pendon
     
    Il·luminació
    Ignasi Camprodon
     
    Coreografia
    Roberto G. Alonso
     
    Assistent a la direcció musical
    Francesc Mora
     
    Veu en off
    Pep Sais
     
    Sobretitolat
    Glòria Nogué
     
    Orquestra de les Glòries Catalanes
    Laia Pujolassos - Concertino
    Anna Bayod - violí I
    Nuria Martín - violí I
    Aloma Ruiz - Violí I
    Marta Carceller - violí II
    Carles Civera - violí II
    Laura Marín - Violí II
    Eura Fortuny - Viola
    Maite Abasolo - Viola
    Cèlia Torres - Violoncel
    Mariona Mateu - Contrabaix
    Camila Mourkarzel - Flauta
    José M. Martinez - Clarinet
    Albert Lopeandía - Oboè
    Marc Solanelles - Trompeta
    Marina Romo - trompa
    Hèctor Penadès - Trombó
    Mario Garcia - PercussióProducció
    Teatre Nacional de Catalunya i ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya)
    Producció
    Teatre Nacional de Catalunya i ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya)

Multimèdia