Presentació de la Temporada 2023-2024
La memòria, un canvi invencible
Nikola Tesla
Diu l’Emilio Lledó que, si mirem els extensos estudis sobre Plató, ens adonarem que hem oblidat que nosaltres continuem fent-nos les mateixes preguntes que es feia ell: Com viure? Per què pensar? Com vincular les idees a la realitat? Què és sentir? Què és l’amor? Com el llenguatge pot comunicar allò que en diem «la veritat»? Pot l’educació millorar les persones? Té sentit la paraula «felicitat»?
Pensar consisteix en percebre semblances. Sovint relacionem una cosa viscuda amb el que estem vivint o bé fem similituds entre coses que estan succeint al mateix temps. Perquè les persones fluïm en el temps, ens forgem en el gresol de la història i, per aquesta raó, se’ns fa fonamental la memòria.
Recuperar la memòria, doncs, és essencial per a la Humanitat perquè som el que hem estat. Ens agradi o no. Com diu l’Antoine de Saint-Exupéry, potser ja no podem tirar enrere i canviar el passat, però el que sí que podem fer és començar ara i aquí, i canviar el futur, canviar-lo d’una manera rellevant.
Els defensors de la no-memòria són els defensors de la mort de la Història, de la mort de la vida, de la mort de la societat, de la mort de l’educació, de la mort de tot. Potser aquests que defensen la no-memòria volen justifica qualsevol vilesa del present amb l’esperança que mai no serà recordada.
L’educació i la cultura han de ser un alliberament mental, i com a tal, funcionen. Vivim uns temps difícils quant a valors, quant a la comunicació, quant a la utilització de les xarxes socials, quant a la utilització de les paraules. Hem fet una revolució, la de les dones, encara no acabada. Vam poder enderrocar el mur que dividia en dos Europa. Però ara, què estem fent? Estem vivint un atac frontal al pensament amb aquest capitalisme despietat, sense fre, que potencia «què sentim», «com ens sentim», «què opinem». Tal com diu el filòsof Joan-Carles Mèlich, «l’opinió desplaça el coneixement». Avui dia tothom opina de tot sense deixar lloc a la incertesa. I justament el saber implica incertesa.
La saviesa sempre comporta incertesa.
La nostra temporada 2023/2024 està dedicada a la Memòria. Ara que les forces del mal han fet esclatar una altra guerra a Europa com si no hagués passat mai una bestiesa d’aquest tipus, nosaltres, des del teatre, reclamem la memòria. En els moments decisius de la història hem posat la mirada en filòsofes, filòsofs i artistes, en persones que ens poguessin parlar d’una altra veritat, obrir els ulls a altres mons i que ens servissin de guies quan ens trobem aclaparats, amb el pensament confús i impotents davant del patiment del món. I això és el que volem fer aquesta temporada, apropar als nostres escenaris obres i artistes que ens ajudaran a entendre què som i ens ajudaran a veure i a conèixer d’on venim. Perquè ens ensenyaran altres realitats que no coneixem però que estan unides a la nostra per fil invisibles perquè som éssers humans, perquè com partim el somni de canviar el futur. I perquè, en definitiva, tots i totes nosaltres, en qualsevol racó del planeta, hem tingut la sensació, alguna vegada, d’estar assistint a la fi del nostre món. O, almenys, a la del món que coneixem.
Els nostres escenaris ens parlaran del temps de promeses de la Segona República, de la posterior vivència terrible i devastadora de la Guerra Civil, i de les dècades de por i silenci imposades pel franquisme: la submissió d’una era fosca on la religió i les classes socials eren la clau de les relacions humanes. Hipocresia, monstres que no són el que semblen... Aquest viatge ens obrirà els ulls del que som i del que hem viscut, de conseqüències tan arrelades que, a vegades, diríem que s’han convertit en quelcom genèric.
La falta de memòria és un crim moral i un crim històric.
Tots i totes les nostres artistes ens abduiran per endinsar-nos en uns textos lúcids, plens de poesia que parlen d’una societat segrestada per la seva asimetria: viatges introspectius, els joves i el consum de pornografia, entrevistes a dones que són exactament el retrat de la nostra societat contradictòria i gairebé distòpica, la guerra dels Balcans (que en aquell moment vam pensar que seria l’última guerra europea), reflex i auguri de la història passada i futura d’aquest dissortat i desmemoriat continent, la família i les seves difícils relacions, inquietuds vinculades als més joves, i somnis, sobretot, somnis.
El TNC serà la porta al món amb Europa i amb els territoris de parla catalana amb els que ens agermanem per compartir la mateixa llengua i la mateixa cultura. I també amb el Líban i l'Iran, amb artistes que lluiten cada dia per poder exercir el seu art malgrat la censura i l’empobriment del seu país. Amb artistes de totes les disciplines i diversos, retrat de les nostres ciutats avui dia. Perquè aquesta riquesa i aquest compromís són el que nosaltres volem compartir amb el públic català, amb tots i totes vosaltres.
En la lluita entre tu i el món, defensa el món. El món hi era abans que nosaltres i hi continuarà sent després.
Virgínia Woolf deia: «no tinc vida interior». Deia que no calia amagar-se, que calia sortir cap al món. No som més que relacions, vincles…, passat, present i futur; necessitem el contacte amb els altres i amb les coses. Si ens volem trobar a nosaltres mateixes, cal sortir al món. I si tenim capacitat de mirar més enllà dels nostres ulls, hi trobarem la compassió, l’empatia, el sentit d’allò solidari, els valors socials i allò públic enfront de l’individualisme privatitzador que ha confós l’opinió amb la veritat i que no ens deixa veure que totes les persones som iguals i que tenim els mateixos drets.
L’agressor no seria tan poderós si no tingués còmplices entre les víctimes.
El nostre cos és un cos porós des del punt de vista biològic, però també ho és des del punt de vista existencial. Després de dos anys de confinament hem après que no podem viure sense la cultura. I, a més a més, sense la cultura, qualsevol manipulació és possible. És el nostre futur: podem convertir-nos en robots o anar encara més al fons de la nostra ànima. Les persones ens humanitzem amb la paraula. Des de la llengua materna fins molt més enllà. Per això el diàleg és fonamental, el fet de comunicar-nos a través de la paraula versus tanta incomunicació, tanta toxicitat i mentida, tanta desvirtualització de la paraula.
Estic cansat -deia el filòsof- de pensar sobre paraules com el bé o la justícia, ensenyeu-me d’una vegada a dur-les a terme.
El teatre és el lloc de resistència davant la soledat de les pantalles. El teatre és el lloc de reunió per excel·lència, una de les convencions més antigues que vam inventar durant la democràcia grega per curar-nos. És una teràpia; com, si no, provocaria la catarsi del públic? El teatre ens fa sentir esperança. El teatre és un lloc democràtic per excel·lència. I aquí us esperem, per compartir amb totes i tots vosaltres aquests moments d’emoció, aquestes històries que necessitem explicar per no enfonsar-nos. I, per sobre de tot, us agraïm la vostra confiança, la vostra fidelitat, la vostra proximitat.
Enmig de l’odi vaig descobrir que hi havia, dins meu, un amor invencible.
Enmig de les llàgrimes vaig descobrir que hi havia, dins meu, un somriure invencible.
Enmig del caos vaig descobrir que hi havia, dins meu, una calma invencible.
En les profunditats de l’hivern, finalment vaig aprendre que hi havia, dins meu, un estiu invencible.
Albert Camus
Gràcies. I que gaudiu de la temporada!
Carme Portaceli i Roig
Directora artística del TNC