La persona que mor de set enmig del desert no és lliure, no perquè no pugui assaciar la set, sinó perquè no pot triar entre beure o no beure.

Se sol dir que els espais marginals són els que s’allunyen del model establert com a “desitjable”, o són persones que estan al marge de la llei o als mar­ges socials. Persones o grups que viuen o actuen, de manera voluntària o forçada, fora de les normes so­cials admeses.

Entre els sinònims de marginal hi ha tot allò que és secundari, insignificant, lateral, perifèric, separat, al­ternatiu, no comercial, independent... Però també un lloc on escapar del que la societat ens ha assignat, un lloc de “rebel·lia”, d’inconformisme, una alterna­tiva, una reacció.

Durant molts segles de l’existència humana dels quals tenim escrits i, per tant, dels quals tenim co­neixement, algunes persones han hagut de situar-se als marges del que estava previst per a elles per tal de poder-se desenvolupar com a persones, de realit­zar els seus somnis i, per tant, de ser una mica felices.

I això, l’art ho ha hagut de fer sovint. L’art ha estat prohibit moltes vegades; el teatre ho ha estat en al­guns moments de la Història. I ara, al segle XXI, la censura s’adapta als nous temps per continuar exer­cint-ne el control; governs democràtics d’extrema dreta neofeixistes, dictadures o tiranies, en són un exemple mundial.

Les dones també ens hem hagut de col·locar sempre al marge del que estava previst per a nosaltres per poder-nos desenvolupar com a persones; el que es­tava ben vist per als homes, no ho estava mai per a les dones. La història en va plena de dones que s’han vist dins d’un matrimoni no desitjat que les ha fet des­graciades; dones que s’han quedat prenyades sense desitjar ser mares i que no han pogut avortar; dones que han patit violència sexual o que s’han vist atra­pades en la prostitució. Podem afirmar que no hi ha cap dona adulta que no hagi patit una situació d’abús per causa del seu sexe; i no en parlem de les que, per motius aliens, no han conegut mai el plaer sexual. És la marginació pel fet de ser dones en la que ens tro­bem totes: riques, pobres, blanques, negres...

Científiques, escriptores, pintores, metgesses, perio­distes i moltes altres han estat, a més a més, sotme­ses a una invisibilitat total que les ha fet desconegu­des al nostre món. Un altre tipus de marginació que les ha desplaçat al marge de la línia “correcta” per tal de poder fer el que se suposava que no els per­tocava fer.
El que ha succeït i el que succeeix a més de la mei­tat de la població del planeta té una gran rellevàn­cia política.

Tot el que és personal, és polític.
Kate Millet

Hi ha persones que pertanyen a altres cultures, que constantment són relegades als marges sense poder triar. Persones a les quals ni tan sols els passa pel cap somiar una altra vida, persones que saben que no estan ni estaran mai al centre, que no tenen ac­cés a l’educació, ni a la cultura, ni a una vida digna senzillament per haver nascut en un lloc o en un al­tre, per ser grans, per ser pobres, per ser immigrants...
Persones que no estan al centre del discurs i, encara menys, al centre de l’economia.
Tenim el deure històric d’elevar a problema social allò que, contínuament i de manera tradicional, s’ha cir­cumscrit a l’àmbit individual. Tenim l’obligació de ca­minar, de caminar sempre per trobar el nostre lloc, un lloc que si és des de la "pregunta", i des del "pen­sament crític", serà, inevitablement, un lloc on cami­nar pels marges.

Vivim uns temps en els qual l’altre no existeix. El nar­cisisme s’ha convertit en la característica que de­fineix més profundament la societat actual i en la conseqüència del neoliberalisme i del creixement descontrolat de l’ús de les tecnologies de la infor­mació i de la comunicació. No volem viure en aques­ta línia, volem trencar-la, estar-ne als marges.

Aquesta temporada, tenim moltes propostes que ens parlen de vides “als marges”, de persones que han hagut de fer un pas al costat o que la societat les ha empès a fer-lo, moltes de les quals són dones que han hagut de passejar-se pel límit del que està esta­blert o permès com a dona per tal de poder viure o de sortir-se’n sense gaires patiments.

Com a artistes, volem descobrir i proposar altres mons que ens mostrin altres maneres de veure la vida, aquella porta al món que sempre suposa una nova manera d’estar junts i d’abandonar-nos a sen­tir el que ens proposen des de l’escenari i, si la nos­tra història franquista ens ho permet, a no jutjar i, sen­zillament, a mirar i deixar-nos portar. Després, amb la motxilla plena, les reflexions començaran a arribar als nostres caps, però sempre a través de l’emoció.

Tothom vol canviar el món, però ningú vol canviar-se a si mateix.
Tolstoi

Buscant un sentit profund del nostre amor pel teatre, ens preguntem sempre, any rere any, dia rere dia, per què posem tanta energia i tanta feina en compartir els nostres somnis, les nostres preguntes, les nostres reflexions amb el màxim nombre de persones pos­sible. Per què la Humanitat ho continua fent després de tants segles? Per què ho continua fent després de tants segles en els quals la nostra societat ha fet tants esforços per tornar a aprendre a estar junts des­prés de guerres com la Guerra Civil que ens separa­va, com la Segona Guerra Mundial a la resta d’Euro­pa, i com tots els assassinats i persecucions brutals que han suposat? Després d’una pandèmia que ens va condemnar a la soledat i a la comunicació a tra­vés de les pantalles? Per què, malgrat el que passa al món –força desesperançador, per cert– encara tenim aquesta empenta, creadors i creadores, espectado­res i espectadors, de voler compartir aquesta porta a mons diferents, de viatjar per la nostra ànima, de per­dre’ns una estona, totes i tots plegats? I tot això ho fem malgrat les injustícies, el dolor i els assassinats dels que som testimonis dia rere dia, malgrat els ex­tremismes, la polarització, l’extrema demagògia, les mentides, els fakes, la desinformació...

Soc, més que mai, de l’opinió que una existència humana decent avui és possible només als mar­ges de la societat, on es corre el risc de morir de gana o de ser lapidat. En aquestes circumstàn­cies, el sentit de l’humor és de gran ajuda.
Hannah Arendt

El que humanitza els éssers humans és la cultura i l’art. I el teatre o les arts en viu en general porten a dins el ritual de l’estar junts. El teatre és l’espai vital on es descobreix el que és desconegut, on s’alimen­ta la curiositat, la possibilitat de compartir el nostre temps mirant, sentint, rient, plorant i descobrint al­tres mons possibles.
I després, aquesta experiència viscuda ens llença a converses i a debats apassionats sobre el que ens ha passat, sobre el que hem descobert. Aquest és el debat democràtic al qual ens aboca el teatre.

Sigues tu el canvi que vols veure al món.
Gandhi

Nosaltres hem treballat molt dur per poder-vos ofe­rir aquesta temporada que esperem, molt profunda­ment, que us desperti la curiositat i us arribi al cor. Però, a part d’això, us hem d’agrair la vostra fideli­tat, el vostre interès i el vostre amor per aquest Tea­tre. La vostra resposta explosiva aquesta temporada que gairebé hem acabat ens ha encoratjat a seguir somiant, una altra vegada, que després de segles i segles, el teatre encara ens fa humans.

Benvinguts i benvingudes a aquesta festa, a aquest lloc de trobada que és el teatre i que vol ser el TNC.

Carme Portaceli
Directora artística del TNC