La persona que mor de set enmig del desert no és lliure, no perquè no pugui assaciar la set, sinó perquè no pot triar entre beure o no beure.
Se sol dir que els espais marginals són els que s’allunyen del model establert com a “desitjable”, o són persones que estan al marge de la llei o als marges socials. Persones o grups que viuen o actuen, de manera voluntària o forçada, fora de les normes socials admeses.
Entre els sinònims de marginal hi ha tot allò que és secundari, insignificant, lateral, perifèric, separat, alternatiu, no comercial, independent... Però també un lloc on escapar del que la societat ens ha assignat, un lloc de “rebel·lia”, d’inconformisme, una alternativa, una reacció.
Durant molts segles de l’existència humana dels quals tenim escrits i, per tant, dels quals tenim coneixement, algunes persones han hagut de situar-se als marges del que estava previst per a elles per tal de poder-se desenvolupar com a persones, de realitzar els seus somnis i, per tant, de ser una mica felices.
I això, l’art ho ha hagut de fer sovint. L’art ha estat prohibit moltes vegades; el teatre ho ha estat en alguns moments de la Història. I ara, al segle XXI, la censura s’adapta als nous temps per continuar exercint-ne el control; governs democràtics d’extrema dreta neofeixistes, dictadures o tiranies, en són un exemple mundial.
Les dones també ens hem hagut de col·locar sempre al marge del que estava previst per a nosaltres per poder-nos desenvolupar com a persones; el que estava ben vist per als homes, no ho estava mai per a les dones. La història en va plena de dones que s’han vist dins d’un matrimoni no desitjat que les ha fet desgraciades; dones que s’han quedat prenyades sense desitjar ser mares i que no han pogut avortar; dones que han patit violència sexual o que s’han vist atrapades en la prostitució. Podem afirmar que no hi ha cap dona adulta que no hagi patit una situació d’abús per causa del seu sexe; i no en parlem de les que, per motius aliens, no han conegut mai el plaer sexual. És la marginació pel fet de ser dones en la que ens trobem totes: riques, pobres, blanques, negres...
Científiques, escriptores, pintores, metgesses, periodistes i moltes altres han estat, a més a més, sotmeses a una invisibilitat total que les ha fet desconegudes al nostre món. Un altre tipus de marginació que les ha desplaçat al marge de la línia “correcta” per tal de poder fer el que se suposava que no els pertocava fer.
El que ha succeït i el que succeeix a més de la meitat de la població del planeta té una gran rellevància política.
Tot el que és personal, és polític.
Kate Millet
Hi ha persones que pertanyen a altres cultures, que constantment són relegades als marges sense poder triar. Persones a les quals ni tan sols els passa pel cap somiar una altra vida, persones que saben que no estan ni estaran mai al centre, que no tenen accés a l’educació, ni a la cultura, ni a una vida digna senzillament per haver nascut en un lloc o en un altre, per ser grans, per ser pobres, per ser immigrants...
Persones que no estan al centre del discurs i, encara menys, al centre de l’economia.
Tenim el deure històric d’elevar a problema social allò que, contínuament i de manera tradicional, s’ha circumscrit a l’àmbit individual. Tenim l’obligació de caminar, de caminar sempre per trobar el nostre lloc, un lloc que si és des de la "pregunta", i des del "pensament crític", serà, inevitablement, un lloc on caminar pels marges.
Vivim uns temps en els qual l’altre no existeix. El narcisisme s’ha convertit en la característica que defineix més profundament la societat actual i en la conseqüència del neoliberalisme i del creixement descontrolat de l’ús de les tecnologies de la informació i de la comunicació. No volem viure en aquesta línia, volem trencar-la, estar-ne als marges.
Aquesta temporada, tenim moltes propostes que ens parlen de vides “als marges”, de persones que han hagut de fer un pas al costat o que la societat les ha empès a fer-lo, moltes de les quals són dones que han hagut de passejar-se pel límit del que està establert o permès com a dona per tal de poder viure o de sortir-se’n sense gaires patiments.
Com a artistes, volem descobrir i proposar altres mons que ens mostrin altres maneres de veure la vida, aquella porta al món que sempre suposa una nova manera d’estar junts i d’abandonar-nos a sentir el que ens proposen des de l’escenari i, si la nostra història franquista ens ho permet, a no jutjar i, senzillament, a mirar i deixar-nos portar. Després, amb la motxilla plena, les reflexions començaran a arribar als nostres caps, però sempre a través de l’emoció.
Tothom vol canviar el món, però ningú vol canviar-se a si mateix.
Tolstoi
Buscant un sentit profund del nostre amor pel teatre, ens preguntem sempre, any rere any, dia rere dia, per què posem tanta energia i tanta feina en compartir els nostres somnis, les nostres preguntes, les nostres reflexions amb el màxim nombre de persones possible. Per què la Humanitat ho continua fent després de tants segles? Per què ho continua fent després de tants segles en els quals la nostra societat ha fet tants esforços per tornar a aprendre a estar junts després de guerres com la Guerra Civil que ens separava, com la Segona Guerra Mundial a la resta d’Europa, i com tots els assassinats i persecucions brutals que han suposat? Després d’una pandèmia que ens va condemnar a la soledat i a la comunicació a través de les pantalles? Per què, malgrat el que passa al món –força desesperançador, per cert– encara tenim aquesta empenta, creadors i creadores, espectadores i espectadors, de voler compartir aquesta porta a mons diferents, de viatjar per la nostra ànima, de perdre’ns una estona, totes i tots plegats? I tot això ho fem malgrat les injustícies, el dolor i els assassinats dels que som testimonis dia rere dia, malgrat els extremismes, la polarització, l’extrema demagògia, les mentides, els fakes, la desinformació...
Soc, més que mai, de l’opinió que una existència humana decent avui és possible només als marges de la societat, on es corre el risc de morir de gana o de ser lapidat. En aquestes circumstàncies, el sentit de l’humor és de gran ajuda.
Hannah Arendt
El que humanitza els éssers humans és la cultura i l’art. I el teatre o les arts en viu en general porten a dins el ritual de l’estar junts. El teatre és l’espai vital on es descobreix el que és desconegut, on s’alimenta la curiositat, la possibilitat de compartir el nostre temps mirant, sentint, rient, plorant i descobrint altres mons possibles.
I després, aquesta experiència viscuda ens llença a converses i a debats apassionats sobre el que ens ha passat, sobre el que hem descobert. Aquest és el debat democràtic al qual ens aboca el teatre.
Sigues tu el canvi que vols veure al món.
Gandhi
Nosaltres hem treballat molt dur per poder-vos oferir aquesta temporada que esperem, molt profundament, que us desperti la curiositat i us arribi al cor. Però, a part d’això, us hem d’agrair la vostra fidelitat, el vostre interès i el vostre amor per aquest Teatre. La vostra resposta explosiva aquesta temporada que gairebé hem acabat ens ha encoratjat a seguir somiant, una altra vegada, que després de segles i segles, el teatre encara ens fa humans.
Benvinguts i benvingudes a aquesta festa, a aquest lloc de trobada que és el teatre i que vol ser el TNC.
Carme Portaceli
Directora artística del TNC