Ona: si visquessis tota la teva vida amb la sensació real que no importa el que penses, ni el que sents, com et sentiries? (Women talking)
Miriam Toews

Per què dedicar una temporada a les dones?

Fins fa molt poc (el món és molt vell), les dones no hem tingut la possibilitat d’explicar qui som, què sentim, què pensem o quina és la nostra visió del món. Sempre ho ha fet algú altre per nosaltres. Pàgines i pàgines de literatura sobre “el sexe dèbil” han omplert les llibreries des que el món és món. Però nosaltres no hem tingut fins fa molt poc, insisteixo, l’ocasió de començar a replicar les opinions i les interpretacions del que sentim, del que diem, de per què fem el que fem... Totes les lectures han estat sempre sota una projecció completament personal dels que posseïen el relat. Si un home sent desig envers una dona, “és ella qui va buscant guerra”. Si s’abusa sexualment d’una dona, “és ella qui ho ha provocat”. Si algú necessita un ventre de lloguer, “a les dones els encanta estar embarassades”.

Apoderar-nos del nostre relat, doncs, és l’única manera que ens permetrà tenir la possibilitat d’explicar-nos tal com som i, potser, desvetllar que això que s’ha dit, i que encara es diu sovint, sobre les nostres preferències, el nostre plaer, els nostres sentiments... no és cert.

Diu Virginia Woolf que hauríem d’exigir als historiadors i als escriptors, els quals se suposa que capten els fets, que deixin les seves opinions de banda i que ens expliquin en quines condicions vivien les dones en les èpoques de les que ells parlen. Woolf crea una metàfora que exemplifica meravellosament bé, i amb el sentit de l’humor que la caracteritza, quina és la situación d’una dona artista al segle XVI per explicar-nos d’on venim i, per tant, la càrrega que encara portem damunt nostre. Afirma que si Shakespeare hagués tingut una germana amb el mateix talent que ell, el seu pare no l’hauria portada a escola a estudiar Virgili i Horaci, com va fer amb el seu germà. L’hauria empesa a cosir la roba trencada del pare i la del germà, a cuinar per a ells; hauria decidit unilateralment casar-la amb algú a qui de ben segur ella no hauria estimat (mentre que el seu germà hauria pogut anar al teatre, afició que adorava, i hauria pogut tenir relacions amb noies que hauria estimat...). En canvi ella, incapaç de casar-se amb qui no estimava, i per no ferir el pare, a la nit s’hauria escapat de casa, i hauria anat al teatre, perquè ella també hi tenia inclinació, i hauria dit que volia actuar, que volia escriure. L’empresari, el qual encara avui riu, li hauria dit que les dones no estan capacitades per fer això, i encara hauria afegit allò que ja suposeu que li hauria dit tard o d’hora: que potser era una... (de nou una projecció del seu desig?). I que com que ella era molt jove i amb talent i amb somnis impossibles de fer-los realitat, “es mataria una nit d’hivern i seria enterrada en algun lloc on avui passen els autobusos per anar a Londres”.

El que Woolf ens intenta explicar és que, al segle XVI, una dona amb talent, amb somnis i amb ambicions hauria estat una persona desgraciada, una persona en lluita contra ella mateixa perquè totes les condicions de la seva vida haurien estat hostils a l’estat mental necessari per deixar lliures el seu cervell i el seu cor.

No hi ha barrera, ni pany, ni forrellat que pugui aturar la llibertat de la meva ment.
Virgínia Woolf

I avui? Què ens passa avui dia quan volem ser independents, quan volem tenir les mateixes oportunitats i els mateixos drets que els homes, i denunciem abusos, tractes vexatoris, invisibilitat, edatisme? Què passa quan no ens creuen quan diem que som discriminades pel fet d’haver nascut dones, quan hem de demostrar incansablement que som vàlides, que no som mares dolentes, que tenim dret a estimar o a deixar d’estimar qui sigui, que volem tenir una relació i deixar-la deu minuts després? O un any després? O trenta anys després? Per què continuen exigint-nos ser guapes, joves, simpàtiques, a no estar mai emprenyades, a ser “ideals” en definitiva? Fins i tot després d’una violació, hem de ser la víctima “ideal”; fins i tot després d’una violació grupal, hem de ser la víctima “ideal”.

No hi ha pensaments perillosos; el pensament és perillós.
Hannah Arendt

Després del moviment #Metoo, com era d’esperar, hi ha hagut un retrocés en la mentalitat de la nostra societat envers el tema de la lluita de les dones pels seus drets, el Feminisme, en definitiva. Un atac frontal per totes bandes. La violència contra les dones continua donant dades terribles; segons fonts oficials d'INEbase, unes 500 denúncies de maltractament diàries, unes 50 assassinades cada any i 1 violació “denunciada” cada 4 hores a l’Estat espanyol; al voltant de 85.000 feminicidis l’any 2023 al planeta = 140 dones assassinades cada dia = 1 cada 10 minuts. Els nois d’entre 17 i 24 anys, en un percentatge cada cop més alt, afirmen que són víctimes de les nostres exigències... Però, malgrat el que ha costat aconseguir-los, els drets es poden perdre en un instant, i crec que el fet d’haver tingut la possibilitat d’apropiar-nos del relat durant un temps i, per tant, d’explicar-nos, ens ha unit i ha fet que molts homes es posin al nostre costat tot fent que molts dels progresos sigui impossible d’aturar-los avui.

Només després que les dones hagin començat a sentir-se en aquesta terra com a casa seva, veiem aparèixer una Rosa Luxemburg, una Madame Curie. Elles demostren, d’una manera enlluernadora, que no és la inferioritat de les dones el que ha determinat la seva insignificança.
Simone de Beauvoir

Hem de comprendre que les dones som diverses i nombroses. No podem permetre que es parli de “la dona”. Som les dones, distintes i enllaçades per una història injusta i compartida a tot el planeta i al llarg de tots els temps. Som el gran plural de la historia humana. No som un col·lectiu, som l’únic grup humà que, per nombre, representa més de la meitat de la població del planeta.

El suport de la nostra existència, com el de tota la Humanitat, és el nostre cos, els nostres cossos, en els quals s’han lliurat totes les batalles en contra i per la nostra dignitat. Els cossos de les dones, els quals han perpetuat l’espècie humana, sovint morint a causa dels parts, continuen avui en dia al servei dels altres, especialment a les zones més pobres del planeta. Morts per avortaments clandestins són encara una realitat; la violència com a fórmula de relació de sotmetiment que acaba amb assassinats de dones pel fet de ser-ho; els matrimonis forçats de les nenes en alguns països; l’ablació del clítoris com a fórmula falsament cultural de l’anul·lació del plaer femení; la compra dels nostres cossos pel plaer dels altres amb l’eufemisme de la “llibertat de decidir”, o l’eufemisme “gestació subrogada” per parlar del lloguer dels nostres cossos.

La justícia no és només un ideal, sinó un imperatiu moral. El dret a tenir drets és la base de tota llibertat.
Hannah Arendt

Com recuperar una dignitat gairebé inexistent, robada des del principi dels temps? Com fer que quan parlem d’aquest tema alguns no es neguitegin o no agafin una actitud intolerant i de menyspreu i condescendència? Com recuperar un respecte que la societat no ens ha donat mai històricament? Com? Doncs apropiant-nos del relat, el qual ens dona l’oportunitat d’explicar-nos. Narrar, narrar-nos, és imprescindible per orientar la nostra acció i situar-nos en el temps. Necessitem, com a Humanitat, tenir la capacitat de relacionar els esdeveniments amb les emocions. No fer-ho fa que haguem d’esperar que algú doni sentit a la nostra història. No fer-ho ens faria prescindir de les proves fiables abans de creure qualsevol cosa que ens diguin. Llavors no ens hauria d’estranyar que algú ens expliqués a les xarxes que les ovelles respiren sota l’aigua i acabéssim creient-nos-ho.

El nostre somni sempre ha estat que el que passa a l’escenari pugui variar un mil·límetre la concepció que tenim del que és el món, trencar els clixés que les opinions dominants ens mostren dia a dia.

Tenim històries escrites per dones i d’altres de protagonitzades per dones que confiem que ens puguin ajudar a obrir la ment i a descobrir coses que potser no havíem tingut l’ocasió de pensar, una visió del món que potser és diferent; i potser podrien canviar algunes visions que tenim sobre elles, les seves vides, els seus sentiments... I potser ens canvia la visió del món. Per què no? Potser podem arribar a entendre, totes i tots plegats, que és molt important que siguem propietàries absolutes dels nostres cossos, que els tinguem fora del perill de l’esclavitud, de ser usats per a un altre; que tinguem l’autonomia i la seguretat sobre ells per desenvolupar una existència com a ciutadanes de societats lliures on es respectin els nostres drets humans, els de totes, i amb els mateixos paràmetres que els dels homes.

Tenir esperança en temps difícils no és una estupidesa romàntica. Es basa en el fet que la història de la Humanitat no inclou només la crueltat, és també un relat de compassió, sacrifici, coratge i bondat.
Susan Sarandon

Que gaudiu també d’aquesta temporada amb la mateixa alegria amb la que nosaltres us l’oferim! Gràcies per ser al nostre costat!

Carme Portaceli