Presentació de Temporada 2022 - 2023
Una mirada d’esperança
Antonio Tabucchi
El virus ens va enviar a casa. A l’aïllament. Després, la guerra propera, la pujada dels preus de l’energia, aquells homes (perquè només hi ha homes) que es reuneixen cada dia per aturar la guerra i que sembla que no arriben a cap acord (quan els veus, alguna cosa et diu que no arribaran a cap acord), bombes, civils morts, violacions sistemàtiques de dones (d’això, pràcticament no se’n parla). Més de quatre milions de persones que en quatre setmanes han hagut de fugir de casa seva… Un èxode gairebé mai viscut. La història es repeteix encara que ens trobem al segle XXI.
Després d’un temps, un aprèn la subtil diferència entre sostenir una mà i encadenar una ànima.
Molta informació, connexió constant gràcies a la digitalització; però això no implica més lligams, ni més proximitat. Les xarxes socials, tot col·locant l’ego al bell mig, han matat la dimensió social de la comunicació; se’ns convida a explicar què pensem de qualsevol cosa, a expressar unes opinions sense arguments, a exercir una «sinceritat» cruel i innecessària que té molt poc a veure amb una relació humana «real».
Desconfia de qui digui: «jo dic sempre el que penso». La veritat ha de contemplar la valoració del seu impacte en l’altre; callar és una magnífica opció si el que direm no millora el silenci.
Se’ns convida a comunicar les nostres necessitats, els nostres desitjos i a convertir-los immediatament en drets! El culte i l’adoració del «jo». Malgrat la hipercomunicació digital, la soledat i l’aïllament augmenten.
Qui ens ha ficat al cap la idea que l’origen de tot plaer és un desig satisfet?
Només una societat capitalista portada al seu límit s’orienta cap a la immediata satisfacció dels desitjos. En la societat de la immediatesa, la satisfacció d’un desig de manera gairebé automàtica s’ha convertit en una nova droga sense nom.
Hi ha tantes ànimes tancades... Comunicació sense comunitat. El món convertit en un arxipèlag de soledat.
El teatre és un ritual i és un espai d’igualtat entre humans. Aquest espai d’igualtat i d’escolta profunda està il·luminat per una bellesa invisible, de milers d’anys, de milers de veus, de memòria, de vivències i de reflexions que d’altres han fet abans que nosaltres, de preguntes, de consciència de l’existència humana i d’aquesta llum que es manté viva i que necessita paciència per ser vista.
La paciència és protectora, ens permet travessar situacions adverses sense esfondrar-nos. La paciència és la capacitat mental que permet ajornar i controlar impulsos i perseverar en una conducta malgrat les dificultats; és la fortalesa de l’ànima enfront de les passions. Amb paciència es veuen brotar els arbres per omplir-se de vida a la primavera. I amb paciència podem veure aquesta llum reveladora. Tot el que és naturalesa, desenvolupament, pau, prosperitat i bellesa al món, descansa en la paciència; es necessita temps, silenci i confiança. I això ens portarà a la consciència, la constatació del que som i l’ètica i la moral que hem de seguir.
És un temps de canvis i de ruptures que nosaltres, els i les artistes, la gent de teatre, hem de transmetre amb un llenguatge que arribi al cor, no com una del miler de notícies que ens arriben constantment. Possiblement és l’única motivació per sortir de casa en aquest moment: estar junts, respirar i bategar juntes, viure una experiència junts. El teatre és una experiència que té com a eix central aquest prodigi que posseeix la ment humana: la capacitat de viure altres mons, i el teatre és un lloc on es viuen altres mons, on es parla de la vida i dels misteris de l’existència humana com si es tractés d’un altre lloc, d’un altre món. A través del plor, del riure, de les emocions, de les il·lusions i desillusions,el teatre ens permet entendre una mica més la nostra existència. I, com diu Peter Sellars, ens permet veure la ceguesa i la negació amb claredat i amb força.
Necessitem temps per escoltar, temps per estimar, temps per reaccionar. Ens estem començant a sentir tan segurs i segures del que veiem, de la manera com ho veiem, que hem perdut la capacitat de veure noves alternatives, noves possibilitats, ja no ens deixem sorprendre per diferents enfocaments i no tenim ja la capacitat de veure relacions invisibles i connexions atemporals. Hem deixat d’imaginar i de desitjar perquè hem interioritzat que sabem el que passarà i, sobretot, com acabarà.
Penso que el mal que existeix al món ve gairebé sempre de la ignorància, i la bona voluntat sense clarividència pot ocasionar tants desastres com la maldat.
El teatre és un reflex de totes les vides que ens acompanyen i ens alliberen, per sempre, de la soledat. Les persones ens humanitzem amb la paraula, amb l’art, per això és fonamental comunicar-nos a través de l’art davant de tanta toxicitat i mentida. El sentit social i públic davant de l’individualisme salvatge i privatitzador. La consciència ens porta a la solidaritat i a l’empatia, i ens recorda que totes les persones som iguals.
Però, en realitat, a la vida no fem res més que buscar un lloc on quedar-nos-hi per sempre.
Què és el que, avui dia, ens fa tenir una mica de curiositat, una mica d’entusiasme? L’esperança. Creem aquesta esperança que avui no tenim. Aquest és un moment de replantejament de les nostres ments i de les nostres vides, de les nostres històries i, per tant, del nostre futur. Cap de nosaltres ho pot fer aïlladament, ho hem de fer tots i totes juntes. No necessitem que ens entretinguin, necessitem reunir-nos i compartir l’espai públic, i necessitem cultivar aquest espai compartit, per això us diem: veniu, entreu, rieu, ploreu, somieu amb nosaltres al teatre.
... però creixeràs, et faràs gran, i tindràs les teves idees, les meves o les del teu pare, i t’adonaràs que són molt més del que semblen, que són una manera de viure, una manera d’enamorar-se, d’entendre el món; no tinguis por de les idees perquè les persones sense idees no són persones del tot, són nines, titelles o, pitjor encara, persones immorals, sense dignitat, sense cor.
Almudena Grandes (El corazón helado)
Carme Portaceli Directora artística