L'auca del senyor Esteve

L'auca del senyor Esteve

• Santiago Rusiñol
• Sala Gran
• 11.09.97 al 08.03.98

«A tall de declaració d’intencions»  La primera reflexió que s’ha de fer un director d’escena en aproximar-se a un text com el de L’auca és que el senyor Esteve no pertany a una galeria de personatges museístics, sinó que és un individu que viu entre nosaltres -precisem: que és un de nosaltres- i que, per tant, forma part substancial de l’estructura econòmica i política de Barcelona. Convé no oblidar que L’auca del senyor Esteve és l’adaptació teatral d’una novel.la i que, tot i que l’adaptador hagi estat el mateix Rusiñol, l’inevitable trànsit de la llibertat narrativa a les convencions escèniques es produeix, de vegades, amb una certa violència. No ens trobem, crec, davant d’una obra mestra de la literatura dramàtica, sinó davant de la feliç translació d’un èxit novel·lístic a les imposicions d’un espectacle que s’ofereix a un públic que ha passat de ser lector a convertir-se en espectador (és molt possible que la majoria de l’audiència que va assistir el 12 de maig de 1917 a l’estrena de L’auca al Teatre Victòria ja conegués la novel·la). Així doncs, al director se li planteja un dilema curiós: convé recordar el que Rusiñol va escriure en la seva narració i després va suprimir al teatre, o és millor oblidar-ho definitivament? Les dues opcions són inútils: el que s’ha suprimit «pesa» contínuament i la realitat teatral «s’imposa» cada minut. L’únic que el director pot fer, si vol sobreviure, és procurar que ni una cosa ni l’altra es notin gaire. És a dir, no «teatralitzar» més del que cal ni «novel·litzar» més del que és imprescindible. I una darrera cosa: la frase potser més definidora de tot el text, la que diu el Graner quan respon al que diu el senyor Pau a Ramonet («Ara podràs ser escultor»), la que guarda la reflexió més pragmàtica de l’obra («Ara podràs ser escultor, però perquè ell paga el marbre»), el director l’ha posada en boca de la senyora Tomasa, amb la qual cosa adquireix una acidesa impensada. Una llibertat per la qual el director demana clemència en privat encara que, amb absoluta seguretat, mai no pensa demanar-la en públic.  Adolfo Marsillach