Cada temporada està dedicada a un epicentre patrimonial, un determinat autor o gènere teatral que, per les raons que siguin, ha quedat fora del cànon teatral català, malgrat la seva rellevància artística. Al seu voltant es programen diversos espectacles i activitats per normalitzar la seva presència en el panorama teatral.
Us animem a redescobrir els personatges cabdals del nostre teatre.

Temporada 2019-2020: Epicentre Pioneres
La temporada 2019/2020 es va veure estroncada d’una manera abrupta per causa de la COVID-19 i, l’Epicentre Pioneres, el qual volia rescatar de l'oblit algunes veus femenines fonamentals per comprendre millor la nostra herència cultural, no es va poder dur a terme com hauríem volgut. És per aquest motiu que aquesta temporada 2020/2021 volem recuperar l’Epicentre Pioneres i mostrar-lo en tota la seva magnitud amb els espectacles, activitats i publicacions que el formen.
A les històries del teatre català d’abans de la Guerra Civil, no hi figuren gaires noms d’escriptores. Bona part de les dramaturgues més brillants van tenir carreres d’una notable brevetat, sovint per causes biogràfiques que les van allunyar dels escenaris. En força casos, a més, van decidir signar amb pseudònims masculins per esquivar els imperatius morals de la seva època. L’Epicentre Pioneres vol ajudar a rescatar d’un oblit particularment injust algunes d’aquestes veus femenines, fonamentals per comprendre millor la nostra herència dramàtica.

Temporada 2018-2019: Epicentre Santiago Rusiñol
Santiago Rusiñol va ser un dels grans ambaixadors de la modernitat a Catalunya. Provocador de nombroses polèmiques amb els principals moviments polítics del tombant del segle xix al xx, sempre va saber posar el dit en algunes nafres extraordinàriament sensibles.
Aquest sentit de l'oportunitat -que sovint va ser llegit com a simple oportunisme- el va convertir en una figura incòmoda per la seva mordaç equidistància, alhora que l'erigia en un dels observadors més aguts de la societat del seu temps.
Per aquesta raó, el TNC ha volgut dedicar l'epicentre patrimonial de la temporada 2018/2019 a Santiago Rusiñol i el seu relativisme ideològic. Una aparent ambigüitat que probablement hauríem de percebre com el ferm compromís crític d'un artista contra la invenció de veritats col·lectives i la seva instrumentalització política.

Temporada 2017-2018: Epicentre Lluïsa Cunillé
Lluïsa Cunillé és una de les veus en actiu de major trajectòria que té actualment la dramatúrgia catalana contemporània, amb una enorme influència sobre alguns dels principals dramaturgs joves del nostre país.
La solidesa del seu insubornable compromís envers l’escriptura —amb una especial atenció a les mecàniques de representació del dolor que aquesta comporta— ha estructurat una obra que ja aplega una cinquantena de títols estrenats.
Per aquest motiu, el Teatre Nacional ha decidit dedicar l’epicentre de la temporada 2017/2018 a aquesta prolífica i fascinant autora, per tal donar a conèixer especialment la seva producció durant l’última dècada, en la qual la minuciositat lingüística que havia caracteritzat la mirada ètica de les seves primeres peces s’ha vist enriquida amb un treball de gran lucidesa ideològica sobre la construcció dels personatges i les trames teatrals.

Temporada 2016-2017: Epicentre Brossa, variacions i varietats
L’epicentre patrimonial de la temporada 2016-2017 gira entorn de la figura i l’obra de Joan Brossa, un dels creadors més eclèctics del panorama amb una extensa producció, tant literària com plàstica. En aquest sentit, doncs, el TNC juntament amb el MACBA, l’Institut del Teatre, l’Esmuc, la Filmoteca, la Fundació Brossa i d’altres entitats organitzen un seguit d’espectacles i d’activitats en el marc del cicle Brossa, variacions i varietats.
Si hi ha algú que hagi transformat en profunditat les estructures estètiques de la cultura catalana contemporània, aquest és sens dubte Joan Brossa. El seu llegat depassa de llarg el record més o menys explícit de les seves obres, i afecta directament el nervi de les principals transformacions de l’últim mig segle en la concepció i plasmació dels nous llenguatges creatius.
Una mirada transversal sobre el teatre brossià, que tingui en compte totes les altres disciplines que va conrear, ens ajudarà a comprendre millor la seva rabiosa actualitat. Perquè quan Brossa redefineix el valor del gest creatiu i de les obres generades, s’està replantejant en última instància la funció ideològica del treball artístic en la nostra societat.

Temporada 2015-2016: Epicentre Guimerà
El teatre i l’activitat literària d’Àngel Guimerà va relacionar-se d’una manera particularment esponjosa amb les tensions ideològiques de la seva època, que van contribuir a dibuixar els paradigmes i paradoxes de la «identitat catalana». Per això, no és un assumpte menor que la seva figura pública presentés contradiccions profundes respecte dels valors ideològics dominants del seu temps. El seu activisme cultural, doncs, pot ser llegit igualment des d’unes contradiccions personals fascinants, que fan que rellegir Guimerà sigui també acostar-se a les ferides originals de la nostra construcció nacional.

Temporada 2014-2015: Epicentre L’origen de l’oblit. El teatre català durant el primer franquisme
Aquests anys del primer franquisme van ser d’una sorprenent fertilitat, començant per la represa l’any 1946 de les representacions en llengua catalana amb El ferrer de tall de Frederic Soler. Aquest període, en què el teatre en llengua castellana també tindrà un paper molt important, ha quedat pràcticament esborrat de l’imaginari actual.
Uns anys de plom que són essencials per comprendre la modernitat teatral catalana: el contacte de la nostra cultura amb Brecht i l’existencialisme francès, les revolucions estètiques posteriors a la Segona Guerra Mundial, la convivència d’una potent xarxa amateur amb un important desplegament de teatre comercial, sovint en castellà, i l’aparició d’unes institucions teatrals que començaran a estructurar el panorama escènic actual.

Temporada 2013-2014: Epicentre Pitarra
L’extraordinari impuls de Serafí Pitarra com a dramaturg i empresari teatral va contribuir decisivament a consolidar una tradició dramàtica en català que tingués vigor suficient per perviure cent cinquanta anys després. El 1864, l’èxit popular de l’estrena de la seva obra L’esquella de la torratxa marca un punt d’inflexió dins del teatre en català, que ràpidament sedueix un ampli teixit social i, en qüestió de mesos, multiplica la seva presència als escenaris, la qual cosa acabarà generant un substancial canvi de valors en el panorama escènic català, abans majoritàriament en castellà.