La festa major de Gràcia (1952). Sainet que exposa la situació difícil dels refugiats catalans a França en el context de les esperances que desperta, a mit­jan i final de la dècada dels quaranta, la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial, en la mesura que l’anhel més gran que tenen els refugiats és la concreció del retorn a la pàtria, així com la restauració del règim republicà un cop les democràcies occidentals hagin contribuït a fer fora del poder el general Franco, una circumstància que els ha de permetre abandonar la sala d’espera que és l’exili.

Lluís Capdevila (Barcelona, 1893 – Andorra la Vella, 1980) és un dels escriptors més singulars, i alhora un dels més prolífics, de la dra­matúrgia catalana de l’exili republicà. Abans de 1939 és conegut amb escreix pel públic barceloní, sobretot per les classes menestrals i populars, assistents habituals del teatre que es representa en els escenaris del Paral·lel i lectores fidels d’una certa mena de novel·les i de les capçaleres populars L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia, de les quals Capdevila, a la dècada dels vint, n’és el director i un dels principals redactors.

Llegeix aquí el llibre