L’Hèroe. En plena bancarrota nacional, les forces vives peninsulars s’esgargamellen en grotesques crides a l’heroisme, amb l’esperança de silenciar així els bramuls de l’agonia imperial. Enfront de les munions de soldats devastades pel tifus, de tant en tant s’entronitza algun jovenell que ha sobreviscut al pànic de la massacre estatal refugiat en els abusos de l’alcohol i la sexualitat destructiva. I, mentre la maquinària bèl·lica no s’atura, les famílies treballadores malden per retenir uns fills a qui són incapaces d’oferir projectes vitals il·lusionants més enllà de les agres dinàmiques d’una economia productiva buidada d’horitzons afectius.
Santiago Rusiñol va ser un dels grans ambaixadors de la modernitat a Catalunya. Provocador de nombroses polèmiques amb els principals moviments polítics del tombant del segle XIX al XX, sempre va saber posar el dit en algunes nafres extraordinàriament sensibles. Aquest sentit de l’oportunitat —que sovint va ser llegit com a simple oportunisme— el va convertir en una figura incòmoda per la seva mordaç equidistància, alhora que l’erigia en un dels observadors més aguts de la societat del seu temps.
