El somni d'una nit d'estiu

La comèdia més popular de Shakespeare és una de les més suggerents aproximacions que ha ofert mai el teatre universal sobre la convivència ambivalent entre l’amor i el sexe, entre la família i el desig, que en el bosc extramurs dels somnis nocturns corren el risc de quedar atrapats entre els jocs endimoniats de les forces de la naturalesa, entre les arbitrarietats d’uns esperits arcaics que no tenen cap inconvenient a l’hora de capgirar les relacions humanes construïdes sota la llum del dia, encara que aquests desordres només tinguin lloc en la realitat esmunyedissa dels somnis.

La celebració del casament entre el duc d’Atenes i la reina de les Amazones és imminent. Tota la ciutat està de festa, excepte Hèrmia i Lisandre, dos enamorats que semblen condemnats a separar-se perquè el pare de la noia vol casar la seva filla amb un altre jove. La mateixa nit en què un grup d’artesans es reunirà al bosc per assajar una tragèdia en honor de les esposalles reials, la parella d’enamorats també s’endinsarà en aquests paratges per intentar fugir de les imposicions socials, però els seguirà Demetri, el pretendent oficial de la noia, que al seu torn serà perseguit per Helena, la seva antiga promesa que continua bojament enamorada d’ell. Mentrestant, el rei i la reina de les fades es barallen per un jove patge que cadascun vol al seu costat. L’enfrontament ferotge entre aquests dos esperits de la naturalesa provocarà el desconcert en el grup d’artesans, alhora que tindrà unes conseqüències incontrolables sobre les relacions dels quatre joves enamorats.

Tal com afirma Jan Kott, El somni d’una nit d’estiu és l’obra més eròtica de Shakespeare, un text d’una prodigiosa modernitat on la nit es mostra com la clau del dia, provocant un violent contrast entre la bogeria amorosa, que allibera la nit, i la censura del dia, que obliga a l’oblit.


A FONS

Joan Ollé
Ha portat a escena nombrosos projectes, entre els quals es destaquen Doña Rosita la Soltera de Federico García Lorca (Teatre Nacional de Catalunya, 2014), À la ville de... Barcelona, escrita per ell mateix (Festival Grec, 2012), El Cafè de Carlo Goldoni (Teatre Romea, 2009), Soldados de Salamina de Javier Cercas (Teatre Romea, 2007), L’oncle Vània d’Anton Txèkhov (Teatre Lliure, 2004), Así que pasen cinco años de Federico García Lorca (Festival Grec, 1998), Accident de Lluïsa Cunillé (Mercat de les Flors, 1997; Premi de les Lletres Catalanes) o Antígona de Salvador Espriu (Festival de Teatro Clásico de Mérida, 1987).
Joan Ollé va ser director del festival Sitges Teatre Internacional entre els anys 1992 i 2001, i va ser membre de l’equip de direcció artística del Teatre Lliure entre el 2003 i el 2004. Juntament amb Joan Barril, ha creat i ha presentat el programa L’illa del tresor al Canal 33.

William Shakespeare
Enguany se celebra el 450è aniversari del naixement de William Shakespeare, que molts han considerat com el més gran dramaturg de la història del teatre universal, pare d’un prodigiós catàleg de personatges que la cultura universal ha revisitat contínuament per la seva sorprenent complexitat.
Fill d’un guanter i comerciant de pell, fusta i llana, és molt probable que estudiés a la Grammar School de Stratford, i posteriorment es fes actor per esdevenir després dramaturg. Després d’actuar durant tres anys en la companyia «del Camarlenc» a The Theatre, va començar a escriure les seves grans obres teatrals. L’any 1597 la companyia va aconseguir un nou teatre, The Curtain, i va col·laborar en un tercer, The Globe, construït l’any 1599. 
Amb la mort de la reina Elisabet l’any 1603, la companyia «del Camarlenc» va passar a tenir el rei James I com a patró, i va esdevenir així «Els homes del rei». Cap a l’any 1611, Shakespeare va deixar d’actuar i es va retirar a Stratford-upon-Avon, on va morir l’any 1616. 

L'ENTORN
 

• Col.loqui amb Núria Ribó

El col·loqui sobre El somni d’una nit d’estiu comptarà amb la presència de Núria Ribó, periodista i autora de documentals televisius, juntament amb Joan Sellent, traductor de l’obra, i Joan Ollé, director de l’espectacle. 
Núria Ribó (Barcelona, 1949) és llicenciada en Ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona i especialista en periodisme audiovisual. Va ser corresponsal de TVE a Washington i Londres i ha treballat en diversos mitjans catalans de televisió, ràdio i premsa escrita. És autora de diversos documentals televisius i del llibre Hillary: la biografía de Hillary Rodham Clinton.
 

• Shakespeare a Catalunya exposició

L’autor que molts han situat al centre neuràlgic del cànon literari occidental, del qual celebrem aquest any el 450è aniversari, no va ocupar sempre l’espai excepcionalment destacat que la nostra època li concedeix d’una manera gairebé indiscutible. L’obra de William Shakespeare, escrita en el tombant del segle xvii, no esdevindria una icona inqüestionable fins al segle xix, gràcies a l’apassionada defensa i difusió que en van fer els protagonistes del Romanticisme, en contra de força opinions no tan entusiastes que els havien precedit.
La presència de Shakespeare a Catalunya té una estreta proximitat amb la relació que les cultures veïnes mantindrien amb el dramaturg de Stratford-upon-Avon, però alhora permet traçar una mirada especialment reveladora sobre algunes de les intimitats més significatives que vertebren la nostra cultura al llarg dels dos darrers segles. 
En aquest sentit, sembla evident que un gran nombre de traduccions shakespearianes van contribuir amb força a consolidar els nostres models retòrics clàssics, gràcies a la petja profunda que van deixar versions extraordinàries com les de Carner o Sagarra. Alhora, en una mesura o una altra, d’una manera més intensa o més difuminada segons cada època, la voluntat d’obrir les portes al pare literari de Hamlet serà sovint un termòmetre que ens ajudarà a entendre la intensitat amb què el nostre país ha necessitat interrogar-se sobre el ser o no ser de la seva identitat col·lectiva.
L’exposició «Shakespeare a Catalunya» que es presentarà al vestíbul principal del Teatre Nacional comptarà amb el suport i la col·laboració del MAE (Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona).
 
La falta d’arrelament de les doctrines neoclàssiques a Espanya (especialment en el teatre, on encara queda el regust del teatre clàssic castellà, tan romàntic com el de Shakespeare) explica que, no havent-hi una forta resistència neoclàssica per vèncer, el símbol Shakespeare perdés, als ulls dels nostres iniciadors de la Renaixença, gairebé tot el seu contingut més representatiu i, per tant, durant el primer període del moviment català, encara que hi hagi mencions i crítiques de Shakespeare, i que s’editin a Barcelona traduccions castellanes de les seves obres, hom no sent la necessitat d’incorporar les obres de Shakespeare al repertori de la nova literatura renaixent, prou ocupada ja en la tasca d’exhumar el nostre passat.
(Ramon Esquerra, Shakespeare a Catalunya, 1937)
 

• Cinema a la Filmoteca: A midsummer night's dream (1935)

El somni d’una nit d’estiu, igual que tota l’obra de Shakespeare, ha inspirat nombroses adaptacions cinematogràfiques que han trobat en la llibertat formal del teatre isabelí un material especialment predisposat per als codis d’un art on la multiplicitat de localitzacions acostumen a allunyar-se de les normes dramàtiques clàssiques.
El gran director teatral alemany Max Reinhardt, exiliat als Estats Units per fugir del nazisme, va dirigir l’any 1935 aquesta versió cinematogràfica d’El somni d’una nit d’estiu, amb ballets de Bronislava Nijinska, que esdevindria un dels principals referents iconogràfics d’aquesta obra shakespeariana en la memòria de la cultura audiovisual moderna.


«Oberon i Titània són grans escultures teatrals al servei de dos grans intèrprets (Lluís Marco i Mercè Arànega)»
Juan Carlos Olivares (Time Out Barcelona)


«La impactant escenografia de Sebastià Brosa llueix tota la seva dimensió amb la fugida nocturna dels joves a aquell bosc màgic» 
José Carlos Sorribes (El Periódico de Catalunya)


«Una obra ben interpretada, en què destaquen l'humor de Xicu Masó, la felinitat del Puck de Pau Vinyals, la magnífica traducció de Joan Sellent, el sobri però elegant espai escènic de Sebastià Brosa i l'encertada música de Dani Espasa»
Santi Fondevila ( ARA)