Tierra sin primavera (1954) és una sàtira descarnada d’un règim dictatorial que evoca, òbviament, el del general Franco, així com de l’Espanya d’aquells anys foscos de repressió injustificada per part dels vencedors, desigualtats immenses entre rics i pobres i oprobis constants als vençuts de la mà d’un règim aparentment sòlid i consolidat, però que, en el fons, està podrit i corcat per les seves pròpies misèries i contradiccions. L’obra, de caràcter coral, amb cent i escaig personatges i de considerable extensió, barreja drama amb humor, realisme amb evocació poètica.
Lluís Capdevila (Barcelona, 1893 – Andorra la Vella, 1980) és un dels escriptors més singulars, i alhora un dels més prolífics, de la dramatúrgia catalana de l’exili republicà. Abans de 1939 és conegut amb escreix pel públic barceloní, sobretot per les classes menestrals i populars, assistents habituals del teatre que es representa en els escenaris del Paral·lel i lectores fidels d’una certa mena de novel·les i de les capçaleres populars L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia, de les quals Capdevila, a la dècada dels vint, n’és el director i un dels principals redactors.
