Concert René Jacobs

Concert René Jacobs

• Sala Gran
• 09.01.98 al 09.01.98

René Jacobs L’eco reiterat, ressonant i vibrant d’altres temps, embellit amb un refinament insòlit, ens arriba per fi gràcies al do artístic i magistral d’una veu virtuosament elaborada. Hereu d’aquella recuperació històrica impulsada per Alfred Deller, René Jacobs esdevé la imatge del músic perfecte, recreador d’ornamentades evocacions i dotat d’una mestria que no envelleix perquè és la pura expressió de la jovenesa immaterial. No ens sedueix la veu sinó l’art que l’ha forjat. Un art que desprèn el delectable plaer que ens fa exclamar, talment com ho feia, a la mítica Arcàdia, l’apassionada nimfa Cal·listo: Un certo dolce che dir non tel saprei!  Quan el 1985 el músic i filòleg flamenc René Jacobs ens va sorprendre amb la publicació de La Controverse sur le timbre de contre-ténor ja intuíem que la recuperació de la música històrica havia descobert un intrèpid i intel·ligent paladí de la seva apassionant reivindicació. Ell, i nosaltres amb ell, hem pogut fressar de nou els camps sorprenents de la música del barroc, pletòrics de delectables fruits. El retrobament, però, amb la música d’altres temps no és producte d’una revisió utòpica, sinó la recreació d’un món màgic del tot assimilable i perfectament sincrònic. Si Jacobs ha estat qualificat de «músic perfecte», és per una sensibilitat privativa i una expressivitat timbrada singular que fascina per la bellesa que desprèn. El seu pas increïble de deixeble a mestre refinat ha contribuït en gran manera a la revitalització de l’estima per a les veus de contratenor. Una tasca plenament assolida en l’art de restauració d’aquest frec del barroc musical. I si el director i recreador Rebé Jacobs recobra -en una avinentesa excepcional i esperada- la màgia del teatre musical venecià amb La Calisto de Cavalli, el René Jacobs cantant ens meravella amb el sortilegi d’un art vocal ben peculiar. I és justament amb el petit conjunt del seu Concerto Vocale que ens transporta als segles XVII i XVIII de l’Europa de les nacions. Hi contemplem com els efectes de la guerra dels Trenta Anys planen damunt la Saxònia d’Heinrich Schütz a través de la simplicitat dramàtica dels seus Petits concerts espirituals, marcats per la monodia in stilo oratorio d’influència italiana. Una ària del cantant i compositor Jacopo Peri, il Zazzerino, evoca la llibertat harmònica i lírica que caracteritzava la cort florentina i traçava els nous camins de l’òpera. També les corts de Parma, Venècia i Mòdena hi són evocades en la figura de Benedetto Ferrari, compositor, poeta i famós instrumentista «Benedetto della tiorba», amb una mostra de Musiche varie a voce sola e b.c., que palesa el caràcter expressiu de l’stile recitativo.  Tres exemples de l’obra escènica de Purcell descobreixen el nexe simbòlic que caracteritza la semiòpera anglesa introduïda per l’«Orfeu britànic» a la cort de Guillem III. Finalment, i amb llum esplendorosa, Couperin, le Grand, interioritza audaciosament el «lamento» en l’expressivitat planyívola de les Leçons de Ténèbres compostes per a les dames clarisses de l’Abadia de Longchamp, al cor de l’actual Bois de Boulogne parisenc.Tota un proposta musical convertida en una magistral lliçó de suprema lluminositat que exhala la veu i l’art de René Jacobs.  Antoni Sàbat