La ciutat és un text que es llegeix caminant.
Walter Benjamin

Gairebé des del començament de la meva direcció al TNC, vaig tenir clar que la meva última temporada la dedicaria a Barcelona. Barcelona, per a mi, ha estat sempre la ciutat dels meus somnis. Ja quan era petita, a València, vaig tenir un gran vincle familiar amb Barcelona, però quan el meu germà gran hi va venir a estudiar arquitectura, les meves visites a la ciutat amb els meus pares van passar a ser constants. Jo era molt petita i el meu imaginari volava cap a aquesta ciutat on es parlava català (la meva llengua prohibida a València) als locals públics, a les botigues i als restaurants, no només a casa. Era una ciutat cosmopolita, plena de gent diferent, de tot arreu; una ciutat on la cultura, a finals del franquisme, en un país on no s’havia respectat mai, empenyia amb força; una ciutat on les ideologies que a mi m’atreien ja a aquella edat eren més visibles, més presents; una ciutat on es respirava llibertat i llum, malgrat tota la manca de llibertat i totes les nits sense lluna. On les dones eren més independents, més lliures. I jo somiava que passaria aquí la meva vida.

I ja de molt jove vaig venir a estudiar Història de l’Art a la Universitat Central i Llenguatges Audiovisuals a l’Institut del Teatre del carrer Elisabets. M’entusiasmava ser a Barcelona, parlar català pertot arreu i, especialment, veure un teatre compromès, nou, diferent i, per a mi, completament europeu. Semblava com si viure a Barcelona et fes pertànyer a la cultura mundial o, si més no, això era el que em feia sentir tot el que estava vivint. 

Companyies com ara Els Comediants, Els Joglars, Dagoll Dagom..., eren companyies innovadores i compromeses amb el seu moment històric i amb la nostra cultura i la nostra llengua. 

El Teatre Lliure, que justament aquest any farà cinquanta anys de la seva existència, feia unes propostes molt transgressores i que no sempre tenien el vistiplau de la crítica; tanmateix, però, el més important per a nosaltres era la proposta en si i la innovació que suposaven.

El Festival Grec, que també celebrarà els seus cinquanta anys, començava a portar propostes també renovadores i mai vistes. El Mercat de les Flors ens oferia noms com Peter Brook i Peter Stein, entre d’altres. Tot això et feia sentir que podies fer-ho tot; i de tot això, n’aprenies, bàsicament, la llibertat.

Era un moment únic. Necessitàvem sentir-nos identificats amb alguna cosa i el teatre era part de la identitat de la nostra ciutat.

Ja més tard, el 1996, es va crear aquest teatre, el TNC. Un teatre que va néixer amb la intenció de ser un referent de qualitat i d’impulsar el nostre patrimoni i la nostra llengua.

La ciutat no explica el seu passat,
el conté com les línies d’una mà.
Italo Calvino
 

Si observem Barcelona, veiem que és plena de signes, perquè una ciutat és una experiència narrativa. Una ciutat és un organisme viu i social, no només un conjunt d’edificis, tot i que Barcelona, justament, posseeix una bellesa arquitectònica absolutament indiscutible. Però la ciutat és memòria, i a la nostra estimada, desagraïda i màgica ciutat, el discurs polític i el teatre hi tenen un camí compartit, des de sempre, com en totes les ciutats del món. La història comuna, el passat dur i, al mateix temps, amb salts màgics plens de vitalitat i d’esperança, la necessitat de saber qui som i d’on venim… I el teatre, com la ciutat, té la capacitat d’identificar-nos amb la nostra història i amb allò que som i allò que volem ser.

Precisament per tot això volem dedicar aquesta temporada a fer un passeig per la història de la nostra estimada i esquerpa Barcelona. Al llarg d’aquest passeig per aquesta temporada, ens trobarem una família tradicional que pretén criar el seu cadell amb uns valors que ja no existeixen.

O la visió d’una Rodoreda que, des de l’exili odiat, considera que, mentre Europa es construeix, nosaltres ens trobem en una situació en què les agulles del rellotge no es belluguen, aturats en un temps que ja no es manté més que per la repressió, la ignorànciai la por.
O la jove Andrea que una nit a Barcelona a estudiar al carrer Aribau a la casa de la família de l’Eixample, en la qual hi ha una rèplica exacta de la fragmentació en què ens fa viure el franquisme: la gana, la falsa moral, les baralles entre germans, mentre el cel es va fent blau i la cultura va salvant les generacions que venen després, com la mateixa Andrea i els seus companys i les seves companyes a la universitat.

O el retorn a Barcelona de la Natàlia després d’haver viscut a França i a Anglaterra pocs dies després de l’execució de Puig Antich. I la seva recerca sobre la seva mare, i l'amiga d'aquesta, amb l'objectiu de reconciliar-se amb el passat. Tots els personatges de la Montserrat Roig intenten buscar un sentit a la vida en una Barcelona marcada pels darrers anys del franquisme.
O un fet real de violència gratuïta en una platja de Barcelona que reclou el seu protagonista en la soledat i el porta a coquetejar amb les pàgines de l’extrema dreta.
O la comissaria de la Via Laietana 43 on torturades i torturadors s’enfronten mentre la ciutat encara discuteix si l’edifici ha de ser considerat un lloc de memòria històrica.
O les portes obertes a artistes de l’Orient Mitjà, els quals han aconseguit convertir l’art en una necessitat a les seves societats, portes obertes des d’una Barcelona amiga de Palestina.

I la benvinguda a artistes d’aquí, de casa nostra, que es tanquen amb nosaltres a fer les seves creacions…

Compartir tot això ens fa sentir que som en una ciutat i en un país que evoluciona cap al lloc correcte de la Història.
 

La felicitat humana no s’aconsegueix amb la
soledat, sinó amb la companyia dels altres.
Hannah Arendt

Aquesta gran figura del pensament del segle XX deia que la felicitat no és un assoliment individual, sinó una experiència compartida que neix de la trobada amb els altres i de la participació activa en la vida en comú. No entén la felicitat com un assoliment íntim,
ni com un estat emocional privat. Per a ella, la vida només té sentit quan es comparteix, quan es construeix al costat dels altres en un espai comú.

L’aïllament en societats cada cop més hiperconnectades, però menys vinculades al que és pròpiament humà, ha augmentat molt de pressa. Les xarxes socials prometen connexió, però fragmenten i aïllen les persones. No n’hi ha prou amb estar envoltats de gent, necessitem formar part real d’un món comú.

Com deia William Dafoe al seu discurs del Dia mundial del teatre, l‘experiència compartida en temps real d’un acte de creació, que sempre és diferent encara que segueixi una pauta i un disseny, sens dubte és la força més evident del teatre. Socialment políticament, el teatre no ha estat mai tan important i vital per a la comprensió de nosaltres mateixes i del món com ara. El nostre teatre és un punt de trobada, una eina de reflexió col·lectiva, un refugi i un mirall de les nostres pròpies vides. Fins i tot l’economia local també gira entorn d’aquesta activitat. La ciutat ja no és només un lloc on s’hi viu; és un lloc on s’hi crea. El que sorgeix, el que ens preocupa, el que ens emociona, les angoixes, les esperances… les portem als escenaris. A través de personatges i de metàfores, la comunitat s’observa a si mateixa. Per això el teatre educa i uneix.

Jane Jacobs destaca que les ciutats necessiten tots els seus habitants per funcionar, i Tierno Galván la descriu com a hogar público.

El teatre ha modelat la nostra manera d’entendre el món. Al teatre, les persones hem après a escoltar, a posar-nos al lloc de l’altre, a expressar emocions i a valorar les històries com una forma de coneixement. En una època en què moltes ciutats creixen impulsades pel negoci, l‘especulació o la imatge, la nostra ho fa guiada per la imaginació i la creativitat. El cert és que a Barcelona, a Catalunya, el teatre és part de l‘essència de la vida.

Un cop més, un any més i amb més força encara en aquesta última temporada, us dono les gràcies per seguir al nostre costat.

Carme Portaceli