El meu clàssic

Quan sembla que hem tocat fons en el fangar de la postveritat, deixar-se entabanar per l’univers de Calders esdevé un bàlsam d’allò més reconfortant. I, sobretot, perquè va molt més enllà d’una simple “literatura d’evasió” que permet distreure’ns de la realitat incerta i pantanosa que trepitgem. Calders aboca a granel les veritats més profundes de l’essència humana en petits flascons d’absurditat i fantasia.

Aprofitant l’avinentesa que avui una mentida pot demostrar-se empíricament amb veritats inventades, o que podem construir-nos una veritat a mida per donar sentit a l’inversemblant, hem pensat que era oportú servir-nos d’aquests recursos tan actuals —i alhora tan caldersians— per desgranar la vida i l’obra de l’autor durant els seus anys d’exili a Mèxic. Un període en el qual ell mateix afirmà que tot el que va escriure va sorgir de la mera observació d’aquella realitat. 

Aleshores, si els contes són cròniques reals sobre les seves vivències, i d’aquests retrats n’extraiem el negatiu fotogràfic, podríem sentir-nos temptats d’investigar si el que l’autor ens ha transmès sobre els seus anys a l’exili com a experiències pròpies són fets verídics o bé es basen en una gran mentida. Què ens amagà Calders? Va deixar algun llegat al país que el va acollir? Un inventari d’objectes i un rigorós treball de recerca documental ens permetran relatar tot allò que Calders, entre conte i conte, no ens va arribar a explicar mai.

Indi Gest