La Gavina

Anton Pavlovich Txèkhov

La gavina va ser escrita el 1896, fa cent anys, i és com si parlés de coses de fa poc més de cent dies. Aquest és un dels criteris, expressat per un crític anglès en sortir d’una de les nombrosíssimes representacions de l’obra, amb el qual hem abordat un text, d’una contemporaneïtat total, que per primera vegada ha estat traduït al català directament del rus. La posada en escena vol reflectir la lenta i implacable destrucció del temps que tot ho corca: les emocions, els paisatges, les il·lusions, les esperances... L’espectador oblidarà a poc a poc que és en un llogarret perdut de la Rússia immensa `un esclat de pinzellades impressionistes` per anar-se acostant al seu propi món i fins i tot a la intimitat, únic refugi que li queda en un escenari envaït per les ombres. La comèdia (o tragèdies en to menor, com qualificava un crític rus les obres de Txekhov) s’acosta així cap a la intemporalitat. L’angoixa que es va apoderant dels personatges és el camí estret i fosc que va formant tots els elements, al final del qual només queda dempeus, com una àncora de salvació, la silueta del teatret d’estiu, a l’entorn del qual es van concentrant tots els personatges, i que va desfermar totes les passions, com un símbol de la pervivència de l’art. La gavina és el símbol principal, però no l’únic, de la maldat gratuïta, de la irresponsabilitat insensible amb què topem al llarg de l’obra. En els quatre actes que conté l’obra, els protagonistes són quatre dones i sis homes que representen persones amb problemes sentimentals i que pertanyen a la classe mitjana instruïda de la Rússia de finals del segle XIX. Totes les actrius i els actors russos han volgut interpretar aquests papers, ja que es consideren una excel•lent escola de tècnica dramàtica i tot i que la posada en escena ha tingut versions molt diverses, la més predominant ha estat la que crea un ambient líric i poètic, però al mateix temps amb un realisme absolut.   Josep Maria Flotats