L'auca del senyor Esteve

Show finished

L'auca del senyor Esteve

Santiago Rusiñol

«A tall de declaració d’intencions»  La primera reflexió que s’ha de fer un director d’escena en aproximar-se a un text com el de L’auca és que el senyor Esteve no pertany a una galeria de personatges museístics, sinó que és un individu que viu entre nosaltres -precisem: que és un de nosaltres- i que, per tant, forma part substancial de l’estructura econòmica i política de Barcelona. Convé no oblidar que L’auca del senyor Esteve és l’adaptació teatral d’una novel.la i que, tot i que l’adaptador hagi estat el mateix Rusiñol, l’inevitable trànsit de la llibertat narrativa a les convencions escèniques es produeix, de vegades, amb una certa violència. No ens trobem, crec, davant d’una obra mestra de la literatura dramàtica, sinó davant de la feliç translació d’un èxit novel·lístic a les imposicions d’un espectacle que s’ofereix a un públic que ha passat de ser lector a convertir-se en espectador (és molt possible que la majoria de l’audiència que va assistir el 12 de maig de 1917 a l’estrena de L’auca al Teatre Victòria ja conegués la novel·la). Així doncs, al director se li planteja un dilema curiós: convé recordar el que Rusiñol va escriure en la seva narració i després va suprimir al teatre, o és millor oblidar-ho definitivament? Les dues opcions són inútils: el que s’ha suprimit «pesa» contínuament i la realitat teatral «s’imposa» cada minut. L’únic que el director pot fer, si vol sobreviure, és procurar que ni una cosa ni l’altra es notin gaire. És a dir, no «teatralitzar» més del que cal ni «novel·litzar» més del que és imprescindible. I una darrera cosa: la frase potser més definidora de tot el text, la que diu el Graner quan respon al que diu el senyor Pau a Ramonet («Ara podràs ser escultor»), la que guarda la reflexió més pragmàtica de l’obra («Ara podràs ser escultor, però perquè ell paga el marbre»), el director l’ha posada en boca de la senyora Tomasa, amb la qual cosa adquireix una acidesa impensada. Una llibertat per la qual el director demana clemència en privat encara que, amb absoluta seguretat, mai no pensa demanar-la en públic.  Adolfo Marsillach 

Authorship
Santiago Rusiñol

 

Posada en escena i dramatúrgia ⁠
Adolfo Marsillach

Repartiment⁠
Miquel Agell Maribel Altés Jordi Banacolocha Resu Belmonte Marta Calvó Imma Colomer Joan Crescenti Josep Maria Domènech Marta Fluvià Susana Egea Pere Eugeni Font Anna Frigola Francesc Galceran Bruno Galland Pep Guinyol Mònica López Francesc Marimon Marta Millà Joan Monells Marc Montserrat Jordi Muixi Francesc Orella Arnau Ortuño Víctor Pi Santi Ricart Boris Ruíz Carles Sales Romà Sànchez Laura Sancho Sebastià Sellent Lluís Torner

Set design i vestuari⁠
Montse Amenós

Il·luminació⁠
Albert Faura

Disseny de so⁠
Jordi Bonet

Disseny de maquillatge⁠
Liliana Pereña

Assessor literari i “auca”⁠
Emili Teixidor

Realització vestuari⁠
Casa Peris

 

Barreteria⁠
Nina Pawlowsky

Postisseria⁠
Carlos Montosa

Perruqueria⁠
Toni Santos

Ajudants de direcció⁠
Antonio Simón, Romà Sánchez

Ajudant d’Set design i atrezzo⁠
Marsa Amenós

Ajudant de vestuari⁠
Fiona Capdevila

Regidor⁠
Kiko Selma

Ajudant regidor⁠
Carme Cané

Col·laboració coreogràfica⁠
Marta Fluvià

Col·laboració musical⁠
Neil Cowley

Realització d'Set design i atrezzo⁠
Castells i Planas, Tallers Pascualín

Gegants i capgrossos⁠
Tridimensional Efectes

Carruatge⁠
Andreu Pujades

Xais⁠
Josep Pascó

Fotografia⁠
Colita, Ros Ribas

Agraïments⁠
Margarida Cascuberta, Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa

Producció⁠
Teatre Nacionals de Catalunya