Inventari de fugues

Inventari de fugues ha estat un procés llarg d’investigació; imaginem que el motor ve d’una pregunta íntima. 

Quan intento fugir de mi mateixa, del conflicte i, fins i tot, de la capacitat de mirar realment el que tinc al voltant, em pregunto què és exactament allò que m’empeny a fer-ho. De què fujo, en realitat? I potser és aquí, en aquesta experiència íntima i gairebé silenciosa, on comença la idea mateixa de la fuga.

La fuga sovint es presenta com una possibilitat, una escapatòria, un desig de moviment. Però també és dolorosa, perquè sempre assenyala una violència prèvia. No es fuig del no-res. Es fuig d’alguna cosa que expulsa, que oprimeix, que travessa els cossos i els territoris. 

Com pot ser que hàgim arribat a normalitzar que una població sencera pugui ser tancada, encerclada, privada de moviment, fins al punt de ser condemnada a desaparèixer? Hi ha una perversió profunda quan la vida es converteix en una negociació o en una eina de poder. La fuga ja no és només una experiència íntima; també és una condició imposada. Alguns podem escapar momentàniament de la realitat, apagar la pantalla, marxar, descansar. D’altres només poden fugir perquè, si es queden, moren. I torno a la pregunta que es repeteix una vegada i una altra: de què fujo realment? Perquè potser no fujo només de la impotència, sinó també de la responsabilitat de mirar un món construït sobre exclusions i silencis. Mentre jo puc desaparèixer momentàniament del món, milions de persones en són expulsades. 

Aquesta peça vol apropar-se a la tensió entre estabilitat i inestabilitat; entre el desig d’evadir-se i la necessitat de sobreviure; entre els cossos que poden triar moure’s i els cossos obligats a fer-ho. Cossos convertits en mercaderia, en frontera, en rastre. La fuga ja no és només un moviment: és una estructura política, econòmica i afectiva. Defineix la nostra època, la nostra economia i la seva necropolítica. Des d’aquest lloc, ens vam ajuntar amb María Velasco, Shaday Larios i Amaya Galeote per intentar mirar la idea de fuga. Sabíem que era impossible abraçar-la sencera. Però potser podíem acostar-nos-hi a través d’allò petit. D’aquí neix un inventari: una recopilació dels objectes que moltes persones desplaçades forçosament s’han endut quan han hagut de fugir. Objectes mínims, quotidians, imprescindibles. Objectes que tracen recorreguts, absències i memòries. Un objectuari infinit, impossible de completar, perquè hi ha massa coses fugint, massa cossos desplaçant-se, massa vides travessant fronteres en aquest mateix instant. 

A escena, un personatge que no aconsegueix estar bé enlloc construeix aquest inventari i en dibuixa els recorreguts. Des de casa seva i de les relacions properes, la peça s’obre cap a l’exterior i cap a l’abstracció: els objectes es transformen en mapa, i el mapa en rastre d’alguna cosa impossible d’abastar del tot. Amb un inventari de fugues a través dels objectes que les persones s’han endut quan han hagut de marxar. Un anell, una cinta de casset, una caixa, una fotografia, una clau. Objectes aparentment mínims que contenen una vida sencera i que es converteixen en dipòsits de memòria, i en supervivència. L’inventari pren vida a través dels seus protagonistes: Henry Box Brown, Elise Cowen, Lisa Fittko, i també a través d’històries de persones que, encara avui, han de fugir. Totes elles carreguen objectes que esdevenen arxius vius del passat que deixen enrere. La cartografia es reinventa constantment a través de les fugides que la dibuixen. Cada desplaçament forçat deixa una marca invisible sobre el món: una línia improvisada, un rastre fràgil, una memòria transportada dins d’un objecte. Les escapades, els exilis, els èxodes i les diàspores deixen rere seu petjades, esteles i senyals que formen un tapís en moviment constant. 

Inventari de fugues travessa el teatre documental, el teatre d’objectes, la ficció, la instal·lació. Deriva entre formes i llenguatges com una fuga escènica híbrida. I en aquest desplaçament reapareix una pregunta massa antiga que, rabiosament, continua vigent: què podem fer avui amb la paraula, amb la representació, amb allò que entenem com a versemblant? Què fem amb la veritat i la mentida, amb els relats, amb els formats de l’escena, en un món cada vegada més esmicolat; reduït a fragments més petits, a paraules més curtes, a mirades més planes i a experiències tan dirigides? No ho sé. No sé si ho sabrem mai. Però hi ha alguna cosa que sí que ha tingut sentit des del principi: trobar-nos al voltant d’aquest inventari. Compartir-lo amb un equip increïble, on el més valuós no ha estat només el talent o el coneixement artístic -que també-, sinó la manera d’estar junts, de sostenir preguntes, dubtes i fragilitats, i de construir entre tots una mena de filigrana comunitària. Aquesta filigrana és, finalment, la peça que presentem. 

Gràcies a totes les persones que ens han compartit els seus objectes, les seves històries, les seves fugues. 

Judith Pujol, direcció de l’obra