Joan Viladomat, universal composer and teacher of “cuplé” singers (a journey to the decadent 1920s Barcelona)

Jaume Collell

La neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial va afavorir l’enriquiment vertiginós d’una economia productiva que contribuiria al naixement d’una autèntica indústria de l’espectacle que va tenir els seus moments daurats durant el frenesí que vivia la Barcelona de la dècada de 1920. Els escenaris populars, juntament amb l’aparició d’una indústria radiofònica i cinematogràfica, van participar de la definició d’un nou model de ciutat amb el qual s’establirien els paradigmes recents d’una cultura de masses que encara explica la nostra realitat més immediata.

Joan Viladomat va tenir l’olfacte d’immortalitzar en les seves cançons aquell ambient de cafès, automòbils, gorres proletàries, xampany i cocaïna, amb títols que farien la volta al món, com Fumando espero o el Tango de la cocaína. Al carrer Conde del Asalto –actual Nou de la Rambla– va obrir l’escola de varietats La Colosal, que arribaria a ser coneguda com «la Ford dels cuplets» per l’extraordinari nombre de noies que hi passaven cada any amb l’esperança de fer fortuna en el món de l’espectacle català.

Queden les acadèmies. Al carrer Nou i pels voltants. Són al capdavall d’un corredor negre, en un soterrani. Passant per aquest carrer, a mitja tarda, sentireu la remor del piano, el repicar de les castanyoles i una veueta prima que desafina. Hi ha un tablado arrambat a la paret i paquets de música per terra. Retrats de cupletistes i de ballarines, amb faltes d’ortografia, enganxats a les parets. I molts programes.
Allà ensenyen l’ofici; s’hi fabrica el cuplet o el ball de moda. Una de les més acreditades és la del mestre Viladomat, el qual, anys enrere, era un fabricant d’èxits. És l’autor del famós fox-trot de Les campanes i del Tango de la cocaína. Les cupletistes van a la seva acadèmia a repassar els cuplets; les ballarines els balls. Es queden, si n’hi ha, les darreres novetats. El mestre Viladomat és home capaç de convertir una minyona plena de pèl moixí i de barbs en una estrella rutilant, solament amb un parell de lliçons.

(Jaume Passarell, «Del cafè concert primitiu a les acadèmies de varietés», Mirador, 09 d’abril de 1931)