Opening Night

L’escenari, indret per excel·lència del dispositiu teatral, protagonitza el nou muntatge de La Veronal

Hi vaig poc, al teatre, perquè sé que m’hi explicaran mentides, però sempre hi acabo tornant perquè és l’únic lloc on m’adverteixen que tot és mentida.
Bernard-Marie Koltès

Tinc debilitat pels passadissos secrets, les prestatgeries que s’obren, els amagatalls ocults, les escales que pugen o baixen cap a un indret desconegut, les portes entreobertes, les finestres velades per una cortina, per un llum que fa pampallugues. És l’estranya sensació que aquests espais són portes que deixen que la meva imaginació s’hi coli i s’hi perdi, com un infant que juga a construir mons sota un arbre, sol, aliè a tot.

Després d’anys submergit en el dispositiu teatral, he decidit aturar-me a l’escenari, en els seus habitants i mecanismes, en el misteri que desprenen quan tot es posa en marxa fins que un dia, per fi, arriba la nit de l’estrena. S’apaguen els llums, puja el teló i des de la foscor del teatre i de les seves entranyes s’il·lumina l’espai i, com un bosc en plena nit, hi apareixen les criatures, els sons i una nova llei que regeix l’obscuritat i tot el que succeeix allà.

Aquí, les situacions i els seus personatges s’hi troben perduts, a la recerca constant del seu lloc i de la seva lògica, atrapats en un llarg passadís que condueix totes les possibilitats cap a l’infinit.

Si viure és passar d’un moment a un altre, d’un lloc a un altre, l’escenari conté totes les possibilitats per convertir-se en tots els espectacles possibles, en totes les històries possibles, i, alhora, no ser-ne cap d’elles.

Entenc l’escenari i el teatre con un espai que hem inventat per poder eixamplar una mica les nostres vides, un lloc on poder-nos enlairar uns centímetres de terra i levitar, i en el que no obstant això, mai sabrem si el buit que volem tapar quan hi anem és més gran que el que ens deixa quan s’acaba.

Opening Night vol ser un bell homenatge al teatre, a la seva maquinària, a les seves ombres, a l’espai i al temps que s’escolen, com el mercuri, per totes les seves escletxes. Escletxes que tenen les empremtes de centenars de centenars d’obres, d’estrenes, escletxes per les quals m’agrada caminar-hi i mirar els focus, la platea buida, les cordes que aguanten els telons, el so de la fusta que grinyola, les parets escrostonades, i tot l’espai que cada dia és capaç de transformar-se i de destruir-se.

S’acostuma a dir que no volem tant una cosa com quan ja no podem tenir-la i en aquest moment, en aquest món cada vegada més literal i unificat, cada vegada més volàtil i fugaç, segurament el més radical sigui allò més senzill, allò més innocent: creuar la porta que ens fa entrar en aquell univers màgic en què les lleis, la vida i la veritat entren en conflicte i on per uns moments som capaços d’admetre qualsevol engany per tal de sentir-nos fora de perill.
Marcos Morau

• Espectacle inclòs a l'abonament.