El Príncep Feliç

Oscar Wilde

Entre els contes que han viatjat en l’imaginari occidental com a principals referents de la literatura adreçada als més menuts, destaca aquest text d’Oscar Wilde que també dóna títol a la versió teatral que n’ha fet la companyia La Baldufa amb direcció de Jorge Picó.

El Príncep Feliç és la història d’una majestuosa estàtua que domina una ciutat. Aquesta havia estat un Príncep amb una vida fàcil i luxosa, completament despreocupat del que passava més enllà dels murs del seu castell. Ara està lligat a aquella escultura immòbil i sumptuosa, banyada en or i amb pedres precioses. Però ara ja no és feliç. Des del seu privilegiat turó, pot observar la misèria de bona part dels habitants de la ciutat, la pobresa que abans desconeixia, ara es converteix en el seu dolor i cada nit plora carregat d’impotència per no poder ajudar-los.

Un dia, una oreneta que passa per la ciutat de camí cap a Àfrica, es refugia als peus de l’estàtua per passar-hi la nit. Quan veu la tristesa d’aquesta es compadeix i accedeix a ajudar-la, tot i sabent que no té gaire temps, l’hivern ja és aquí i ha d’emigrar cap a les terres càlides on les companyes l’esperen. I l’oreneta, guiada pel Príncep, va arrencant tots els materials preciosos que el recobreixen per portar-los a les persones que ho necessiten. Una lliçó d’humanitat, d’amor i de generositat.


A FONS

Un dia, una oreneta que passa per la ciutat de camí cap a l’Àfrica, es refugia als peus de l’estàtua per passar-hi la nit. Quan veu la seva tristesa es compadeix d’ella i accedeix a ajudar-la, tot i sabent que no té gaire temps, l’hivern ja és aquí i ha d’emigrar cap a les terres càlides on les companyes l’esperen.
I l’oreneta, guiada pel Príncep, va arrencant tots els materials preciosos que el recobreixen per portar-los a les persones que ho necessiten.
 
Quan jo vivia, tenia un cor humà —va contestar l’estàtua— però no sabia què eren les llàgrimes, perquè vivia a la Mansió de la Despreocupació, on no es permet que entri el dolor. Així, tots els dies jugava al jardí amb els companys, i de nit ballàvem al gran saló. Al voltant del Palau s’alçava un mur molt alt, però mai no vaig sentir cap mena de curiositat per conèixer què hi havia més enllà...
 
 (Oscar Wilde, El Príncep Feliç)