La filla del mar

Àngel Guimerà

Teatre «Àgata: Allà, en aquest mar, d’on de vegades sento veus que m’hi criden, com si hi hagués quedat per sobre la veu de mos pares. Filla! Filla! Ah! quina alenada més grata que m’arriba! (Descordant-se el coll i el pit per rebre-la millor.) I com s’eixampla  el pit al respirar-la! El mar sí que m’estima! Això se n’entra a l’ànima! Aquí a terra misèries i llàgrimes  i mort: allà  la pau amb els meus, sense angoixes ni mentides! Eh ! Per què veure més a aquest mal home? Que s’afarti de goig que ja està bé entre la gent com ell! (Ha llençat el mocador del coll quedant espitregada.) Ai, pare! Ai mare meva! Ja prou vos he enyorat! Obriu-me els braços, que vinc al vostre cor! Rebeu-me! (Corre a llençar-se al mar.)»  Àgata, com el Manelic de Terra baixa, arriba a una nova terra, que l’acull no sense recordar-li a cada instant la seva  pertinença a un país llunyà, que la fa ser diferent. Només l’amor paternal d’en Baltasanet, i sobretot la passió que manifesta per en  Pere Màrtir la faran sentir-se feliç i creure’s integrada com a part del poble. Les il.lusions de l’Àgata seran, però, desfetes per l’enveja i l’esperit de venjança de la Caterina, que canalitzarà l’odi del poble cap a en Pere Màrtir. A la fi, vexada i ferida, una confusa Àgata matarà l’home que, a banda del record amorós dels seu pares, li havia  donat ànsies de viure i d’estimar.